The Harmonic Ducks | Capítol 09
Esperant el gran concert
Després d’aquell comiat dels escenaris, el buit que havien deixat en els nostres cors era molt gran, però els anys passaven i ben poca cosa se sabia ja de tots ells. Devia ser a mitjans de 2019 que va sortir una col·laboració de la Nat amb un cantant que estava començant; i que havia fet una versió de November Rain, dels Guns N’ Roses, juntament amb una noia de Tarragona que cantava allò que es diu “com els àngels” per un disc per una causa benèfica. I que havia escrit alguna cançó per un grup de València, amb qui havia fet contacte poc després de la separació dels “Patos”.
Del Mike, si no hi havia notícies potser era la millor notícia que es podia tenir fins llavors. Em sap greu, nano. I del John i de l’Al, doncs com ja va passar uns anys enllà, que no eren tan mediàtics i encara se’n sabia menys.
Per tant, amb aquest panorama, quan al maig de l’any passat algú va començar a fer córrer per Internet que hi havia concert a la vista, es va desfermar una de les bogeries més esbojarrades, malgrat que no es veia confirmació oficial per enlloc. Fins que a mitjans de juliol va passar l’impensable.
Eren quarts de deu del vespre, a les acaballes de les notícies a la tele, quan el presentador, amb aquell tarannà que el caracteritzava, un xic farcit de parsimònia, va dir aquelles breus paraules d’introducció.
—Qui de vosaltres no recorda als “Patos”? —I van donar pas a un vídeo de poc més d’un minut amb algunes actuacions en directe—. Doncs els podrem tornar a gaudir en directe ben aviat —va continuar el presentador, amb aquell somriure contingut de noi guapo.
Llavors van anunciar que el concert s’havia de celebrar cap al novembre, i que en breu en sabríem alguna cosa més.
Finalment va arribar el gran moment, i el dissabte 11 de novembre de 2023 havia de formar part per sempre més de l’imaginari popular dels grans concerts. Si seria per bé o per mal, ja es veuria.
Després d’aquell desastre de final de gira del cinquè àlbum, i de tant de temps de silenci, de sobte tots tornàvem a estar il·lusionats amb els “Patos”. No només era un concert de retorn, aquell mateix dia posarien a la venda el seu nou disc. Si, si, tal com ho sentiu! Set anys en silenci trencats de sobte amb un gran rebombori mediàtic.
Des de l’anunci del concert, i des del mateix moment en què es van posar a la venda les entrades, els cops de colze virtuals per la venda d’entrades per Internet va ser èpic. I a mi em va tocar comprar-ne quatre, perquè nosaltres també aprofitarem per fer un retrobament per la porta gran. Comprar aquelles entrades no va ser tasca fàcil, perquè els servidors de seguida et feien fora perquè estaven col·lapsats. Però ho vaig aconseguir a 50 pavos l’entrada, just abans que tot el servei tornés a caure, segons l’hora en què van dir després a les notícies que s’havia tornat a penjar tot.
I per mirar d’entusiasmar al públic, havien deixat anar algun petit tast d’un parell de temes d’aquest nou treball, o potser tres o quatre temes barrejats. Ja ho sabríem més endavant.
Cap dels mortals que compràvem les entrades teníem la certesa de què en sortiria d’aquella nit, però amb tot, sembla que els seguidors aquesta vegada vam respondre.
Per fi l’espera ja s’havia acabat. Al concert hi anava amb la colla al complet: el Xevi (que sembla que ja portava un temps per Barcelona), el Sebas i el Josep. I portàvem més de mig dia esperant allà fora del Palau Sant Jordi. Hi havia un munt de gent molt més gruppie que nosaltres, però ens ho estàvem passant d’allò més cantant de nou tot aquell reguitzell d’himnes de joventut.
Passades les vuit del vespre vam començar a entrar, i allà dins es respirava un ambient barreja d’alegria i tensió per aquell tan esperat, i al mateix temps, temut retorn. Ja a dins, la gent s’anava acomodant als seus seients. Nosaltres estàvem a la grada de l’esquerra, a mitja altura, i teníem bona visió sobre l’escenari. Però aquella remor de l’ambient feia que l’espera es tornés tensa i eterna.
A la pantalla gegant que havien muntat a sobre de l’escenari, els organitzadors hi van posar un rellotge digital amb el compte enrere fins a les 22:00, hora en que havia de començar el concert. Talment semblava el rellotge del famós Doomsday.
Com era tradició, tots vam començar a fer el “quack quack” típic, imitant el crit dels ànecs, per donar la benvinguda al grup. Aquella cridòria es va anar intensificant quan el marcador va mostrar els deu últims segons, acostant-se cap al gran moment.
Puntuals com sempre, en arribar al zero es va obrir la cortina i envoltats d’un èxtasis col·lectiu, van aparèixer en escena els The Harmonic Ducks. L’esclat de joia va ser absolutament inexplicable.