Un trist comiat dels Harmonic Ducks

Capítol 08 Els Patos

Després d’aquella entrevista a la televisió, i durant un cert temps, la cosa semblava funcionar i es diu que els concerts que havien programat anaven funcionant mitjanament bé. Des que van presentar aquell tercer disc, feia ja uns quants anys, a les seves gires hi havien afegit actuacions a l’estranger. Tenien grans concerts dispersats per Itàlia, França i l’Anglaterra natal del Mike, on hi tenia una bona legió de seguidors. Recentment havien fet una mini gira per Londres, i el cert és que els havia funcionat força bé. Fins i tot es deia que podien fer el salt cap als Estats Units, i si sortia bé, això ja era molt gran.

I pel mig es coneixia que ja preparaven el seu cinquè disc, així que de portes enfora tot feia pensar que les coses anaven molt millor d’ençà d’aquella entrevista.

Però la tempesta va arribar. Va ser un temporal dels forts, dels que fan malbé tot el litoral i la façana costanera. D’aquells que costa molt tornar a endreçar tot el que queda escampat de mala manera.

Eren les acaballes de 2013 quan vam conèixer que la Lisa, finalment, havia deixat plantat al Mike al final de la gira American Dream European Tour. Fins allà on jo conec, com a seguidor del grup, després del concert de Nimes a l’octubre, ella va desaparèixer sense que ningú en sabés gaire res. I això es va conèixer perquè, novament, van trobar al Mike donant voltes fent tentines pel centre de la ciutat, begut i sense saber on tenia el nord. Hom vol pensar que un mal dia el té tothom, però ara ja n’acumulava un bon grapat, de mals dies.

A mitjans de l’any següent, miraculosament, van anunciar que posarien a la venda el seu cinquè treball, i naturalment també farien la corresponent gira promocional, i això ens va donar un bri d’esperança, tot i que era una esperança vague perquè les sensacions no eren molt prometedores, que diguem. 

Crec que van rebre massa pressió mediàtica, i per desgràcia, nosaltres, els seus fans, potser tampoc vam estar a l’alçada del que s’esperava. 

Tots ens havíem fet grans, i no estàvem per tantes històries com abans. Jo mateix tenia feina amb la botiga. Quatre anys enrere els meus pares, abans de jubilar-se, van acabar acceptant la realitat i cedint a una oferta d’una multinacional, que interessada en obrir botigues més especialitzades per una de les seves marques comercials, els oferia la possibilitat de mantenir el negoci sota una franquícia, cosa que assegurava un correcte nivell de vendes, i en conseqüència, també d’ingressos. Després, ells ja es van jubilar i jo vaig agafar-ne el relleu juntament amb una cosina, que també ens havia estat ajudant des de feia força temps.

Però tornant al meu grup de música més estimat, aquell últim àlbum no havia acabat d’encaixar massa en el que s’esperava d’ells, i ocupat com estava amb la feina, sense parella fixa i amb la colla un xic escampada pel món, no vaig estar massa motivat per anar a cap dels concerts d’aquella gira, que van culminar el setembre de 2016 en una coneguda sala de festes de Barcelona després de quasi 8 mesos de gira per tot l’estat. Era la mateixa sala on anys enrere havien acabat la gira del primer disc.

Aquell era el seu 5è àlbum d’estudi, i com a complement tan sols havien publicat un recopilatori dels seus millors temes, que va sortir a la venda a mitjans de 2015. Potser perquè amb això, la discogràfica pretenia recuperar una mica de les vendes que estava perdent amb aquell desgavell en què s’havia convertit la vida del seu cantant.

Sembla ser que el Mike va patir molt amb la separació de la seva parella, cosa que poc a poc l’empenyia cap a una espiral autodestructiva, on s’anava ofegant en nits de festa i alcohol. Per acabar-ho d’adobar, la premsa del cor es feia ressò de totes i cadascuna de les informacions que sortien sobre el Mike. Tot plegat els va anar minvant la confiança per escriure nous temes, i per postres hi havia aquell últim concert.

Allò va ser un autèntic despropòsit. Poc temps després va transcendir que els organitzadors, per curar-se en salut, havien proposat de fer-lo en playback per tal d’evitar el que finalment va acabar passant. Ells van optar pel directe, suposo que convençuts que ho podien fer bé, però la veu del Mike no va estar a l’alçada de les circumstàncies i desafinava constantment, provocant la ira dels assistents, que dit sigui de pas, tampoc van arribar a omplir la sala tal com es pretenia.

Literalment, aquell dia els “Patos” van sortir per la porta del darrera ben escaldats, i passats uns dies, segurament empesos per les múltiples queixes rebudes per totes bandes, els organitzadors van acabar tornant una part del preu de l’entrada, segurament per mirar de calmar els ànims de la parròquia.

Però el fet és que el desastre ja estava fet, i això costaria molt d’arreglar, així que no van tardar pas massa en anunciar que es separaven. Que el camí acabava allà, un dissabte 15 d’octubre de 2016 en un plató de televisió.

Tots quatre van intervenir, però sens dubte, la veu més esperada era la del Mike.

—És cert que jo últimament no he estat massa bé, i em vull prendre un temps per posar-me a lloc —va afirmar mig entre llàgrimes—. Naturalment, vull agraïr el suport que ens heu donat tot aquest temps, i malgrat que això ara sigui un adéu, espero que algun dia ens tornem a trobar tots, de nou, donant canya pels escenaris. Fins ben aviat!

I la vida segueix per tots nosaltres. Guardarem en la memòria els seus grans èxits, i els grans moments viscuts al seu costat.

Suposo que era el millor que nosaltres, els seus seguidors, podíem fer. I deixar cicatritzar les ferides.


< Capítol 07 / Capítol 09 >

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.