10a Escena – Capítol 1 Efecte 2000 – Persecucions a sac
Escapant dels sicaris
Sense perdre més temps, va arreplegar l’ordinador, els cables i tots els dossiers i papers que havia escampat entre ahir a la nit i avui, ho va posar tot en una motxilla i la va agafar enèrgicament amb la mà esquerra. Al costat de la columna de pedra que guardava les esquenes al sofà, hi tenia un petit moble amb tres calaixos. Va obrir el de dalt de tot i després de remenar-hi un moment, en va treure un joc de claus i uns comandaments a distància.
—Segueix-me. Anem al garatge que hi tinc l’Alfa.
—I amb el meu cotxe, què fem?
—El deixem aquí. No li passarà res a aquest vell Patrol. No pateixis!
La casa estava construïda a diversos nivells. Per darrera de la sala d’estar i la columna central, hi havia quatre graons que portaven a la zona on hi havia la cuina i el menjador. A l’esquerra hi havia els vuit graons de baixada que donaven al garatge. El sensor de moviment va posar en marxa la il·luminació d’aquella mena de Bat Cova.
—Collons noi, quin muntatge que tens aquí!
—Va, no t’entretinguis Litus! Ja t’ho miraràs un altre dia.
El seu amic s’havia quedat mirant una lona que cobria un cotxe, al fons del garatge. Era força baix i ample en comparació al Mini que hi tenia al costat. Hi havia pressa. Darrera del seient hi va deixar amb delicadesa la motxilla on hi portava l’ordinador i els dossiers.
—Vinga, puja, espavila!
El Carles va fer mitja volta, va passar pel darrera de l’Alfa Romeo Spider per obrir-ne la porta i entrar. No estava acostumat a seure en descapotables esportius, i el parabrises el va destorbar en inclinar-se i deixar-se caure a l’interior del cotxe. La porta del garatge es va obrir, i quasi sense temps per acomodar-se, el cotxe es va posar en marxa. També s’obrien les portes de l’entrada del carrer. El motor va pujar intencionadament de voltes.
—Toni, sembla que hi ha moviment a la casa. Surt algú. Estigues al cas.
El turisme negre també es va posar en marxa. Però els seus ocupants, poc s’esperaven aquella maniobra. Amb el comandament remot, el Robert ja havia obert les portes de sortida al carrer.
—Litus, agafa’t fort, que venen corbes!
Se’l va mirar amb cara de sorpresa i espant al mateix temps. Sentir el motor pujar de voltes d’aquella manera, en un espai tant curt com era la distància entre la porta del garatge i la del carrer, com a mínim el posava nerviós. Però el Robert es coneixia perfectament l’angle de sortida. Va girar el volant al temps que utilitzava el fre de ma. Les rodes del darrera van derrapar, deixant una bona fumera al seu darrera i el cotxe va quedar encarat per sortir a tota velocitat. La segona i tercera marxa es van succeir ràpidament.
—No hi ha res com un bon cotxe italià! —va exclamar el Robert, emocionat pel comportament d’aquella petita criatura mecànica.
El seu soci i amic semblava discrepar lleugerament de la necessitat d’aquella exhibició de potència. Però ara ja estava fet, i de moment el cotxe negre semblava que es movia amb lentitud. Era massa llarg per aquell carrer, amb la línia central sense marcar i cotxes aparcats. No era prou àgil per fer maniobres com aquella.
Les carreteres semblaven més estretes del que realment eren, enmig de totes aquelles muntanyes imponents. El trànsit passava amb rapidesa a mesura que avançaven quilòmetres. Potser en un altre moment de l’any ho haurien tingut molt més difícil per escapar, perquè els carrers i les carreteres anaven molt més plenes. Però a les acaballes de juliol, el Principat era molt diferent. Hi havia trànsit, sempre n’hi ha, però no hi havia tant de turisme, i això es notava per algú que es coneixia pam a pam el terreny. I mentrestant, els seus perseguidors es movien més per intuïció que no pas pel que veien.
La frontera estava molt més pròxima. Allà l’esperava el Mario, que tan bon punt el va veure es va acostar per saludar-lo. Va minorar la velocitat fins a aturar-se un moment.
—Bona tarda Robert. Suposo que no portes res per declarar? —una rialla es va apoderar del seu rostre.
—Un BMW negre que em trepitja els talons. A veure si me’l distreus una bona estona!
—No pateixis. Jo m’encarrego d’això!
Amb un gest li va indicar que seguís endavant. Va posar la primera per reprendre la marxa, mentre saludava traient la ma per la finestra. Uns dos minuts després s’acostava per l’horitzó un cotxe negre com la nit, amb un soroll penetrant i els llums encesos. El Mario es va posar en guàrdia per controlar-ne la marca i la matrícula. El conductor no va tenir més opció que aturar-se davant l’evident ordre del policia.
—Porten alguna cosa que declarar?
Sense esperar la resposta, els va indicar que aparquessin el cotxe uns pocs metres més endavant. Va fer baixar al conductor, amb el pretext d’obrir el maleter i comprovar-ne el contingut. La tapa del maleter es va obrir, accionada des de l’interior. El Toni, amb el seu metre setanta-vuit centímetres i musculatura fabricada a base d’hores de treball al gimnàs, va baixar per obrir del tot el maleter. Un parell de bosses d’esport es van descobrir. El policia va demanar de veure’n el contingut, que es reduïa a unes quantes peces de roba, encara per rentar, unes sabatilles d’esport i uns quants utillatges de gimnàs. Però li havia promès al Robert que els entretindria amb l’excusa que fos, i els va fer passar a les oficines.
—Quin és el motiu de la visita a Andorra?
—Hem vingut a mirar algunes coses, coses d’esport, però al final no ens ha fet el pes res del que hem vist, i no hem comprat res —havia respost el Santi.
De la forma més eficient possible, els va prendre les dades. Entre una cosa i altra, aquell parell acabaven de perdre més de mitja hora molt preuada. Aquells trenta i tants minuts valien tots i cadascun dels seus segons. Tant pels uns com pels altres. Com que no hi havia cap motiu de pes per retenir-los més estona, al final els va deixar marxar. Però el Mario ja tenia els seus carnets d’identitat, i en podia treure molt bona informació per passar-li al seu bon amic.
A hores d’ara, l’Alfa Romeo ja estava molt lluny.
Comments