L’espia que ningú veu-Efecte 2000

7a Escena – Capítol 2 Efecte 2000 – Investigacions

L’espia que ningú veu

Havien estat més d’una hora comentant el cas i posant-se al dia de les noves informacions descobertes durant el cap de setmana. Van quedar que es posarien en contacte tan aviat disposessin de més detalls.

Els dos nois van marxar tranquil·lament cap al monument de Colón i Rambla amunt, mentre ella se’n va anar, sense presses, a buscar el cotxe per anar de compres i justificar, d’alguna forma, aquella sortida de tarda.

Abans de començar la trobada, el Robert havia fet una volta. Buscava dues cares conegudes i a la vegada indesitjades que, per sort, no havien aparegut per enlloc. Això li havia donat confiança, però hi havia un detall que se li havia escapat. Tot just dues taules a l’esquerra d’on ells s’havien assegut, hi havia un home, d’uns vint-i-tants anys, alt i esprimatxat que vestia uns pantalons curts color crema i un polo blau clar. Tenia una gerra gran de cervesa a sobre la taula i un exemplar del diari Der Spiegel entre les mans. Semblava un turista alemany més.

En acabar la trobada, aquell turista seguia allà mateix, amb la seva gerra de cervesa ja buida, el diari plegat a sobre la taula i un bloc de notes obert. Semblava que estava fent dibuixos quan el Carles hi va passar per davant.

L’home va seguir dibuixant durant uns instants. Es va esperar un parell de minuts fins assegurar-se que els dos detectius i la dona ja eren ben lluny, va agafar la motxilla de color caqui que tenia als seus peus i d’una butxaca lateral en va treure el telèfon mòbil. Va remenar unes tecles per accedir a l’agenda, fins que va trobar el número que estava buscant.

—Santi? Sóc el Helmut. Quan puguis, tinc informació. I de la bona!

—D’acord. Quedem on sempre, a les vuit en punt.

Després de penjar, aquell turista amb dots artístiques va deixar cinc-centes pessetes a sobre la taula, va agafar el diari i el bloc, els va guardar a la motxilla i se’n va anar com qui no vol la cosa. Abans de fer alguns dibuixos del port de Barcelona, en aquell mateix bloc havia estat prenent un bon grapat de notes de tot el que havia vist i sentit mentre havia durat la reunió de la dona amb els detectius.

Amb el Santi s’havien citat en un bar del Barri Gòtic, molt a prop de la catedral. El que vindria a ser el seu bar de capçalera, per quan volien anar a fer unes birres i xerrar.

—Fer-me passar pel jardiner, ha sigut molt profitós —va començar el Helmut—. La senyora no sap mentir massa bé, saps? Quan vaig sentir que havia quedat per anar de compres amb una amiga seva, em va sonar a fals. Havien quedat al Maremàgnum a les cinc de la tarda. Deu ser algun codi que tenen, perquè ha arribat quasi una hora més tard. S’ha trobat amb un parell de paios, i han estat xerrant una bona estona. Sembla que el vostre jefe es vol vendre una fàbrica de Tarragona. Però a tu, això segurament tant se te’n fot. El que t’interessarà saber és que un d’aquests dos és tot un Don Joan.

—Què vols dir? Que va lligant tot el dia?

—No només això. El tinc vist per un parell de locals de moda d’aquí Barcelona, i a la que s’entona, i ho fa amb facilitat, xerra pels descosits. Si en algun moment necessites descobrir coses, o parar-los alguna trampa, ataca per aquí. Es diu Carles, no sé què més, però si li poses un parell de conillets, el pilles pels collons. Creu-me!

—Nano, aquesta vegada t’has superat. Això es mereix un bon brindis —van aixecar les copes i van brindar sorollosament—. Salut!

—Salut!

—Ja quedarem un dia, i ens fotem una farra en condicions. Que això d’avui, bé s’ho val!

El Santi va marxar molt satisfet d’aquella trobada. Per fi semblava que li canviava la sort, i ara tenia alguna cosa amb la que defensar-se quan el seu Cap li exigís resultats.

—Tu procura mantenir-me aquell detectiu ben lluny —li havia dit el dimecres, durant una conversa telefònica—. Ara tinc altres problemes per solucionar molt més importants. El dijous haig de marxar. Ja en parlarem quan torni.

 

---

< Capítol 2/Escena 6 — Capítol 2/Escena 8 >