The Harmonic Ducks | Capítol 07
El Mike i els seus problemes
És possible que els problemes del Mike ja vinguessin arrastrats d’un doble concert que havien fet a Saragossa, durant l’estiu de 2011 mentre promocionaven el seu quart àlbum recent estrenat. Algun periodista havia capturat algunes fotos del Mike i la Nat asseguts junts en una terrassa, i donava tota la sensació que estaven intimant. Per descomptat, això només ho saben ells dos, però com que el Mike i la Lisa sempre havien fet bona parella, i el grup estava en el seu millor moment, era habitual que parlessin d’ells dos. I aquella petita relliscada es va fer sentir molt entre la premsa rosa.
Hi havia qui deia que tot era qüestió de la posició des d’on s’havia pres la foto. Que del costat equivocat veies una cosa, i del correcte en veies una altra. Que tal vegada hi havia qui tenia interès en fer mal, que si això que si allò…
I unes poques setmanes després, algú va dir que havien vist al Mike sortint una mica tocat d’una discoteca.
Aquell any no estava anant el que es diu “fi com la seda”, precisament. Un dia, durant una entrevista abans d’un concert que havien de fer a Madrid, algú va decidir burxar sobre la ferida.
—Sento dir-vos que esteu molt equivocats, si us penseu que la Nat i jo ens hem enrotllat! —va defensar-se—. Ella és una molt bona professional, i aquella foto de Saragossa estava totalment fora de context. Només comentàvem alguns detalls de com havia anat el concert. Res més!
Però els periodistes no en tenien prou, i van decidir seguir burxant per una altra banda.
—Molt bé, donem per fet que és el que dius. I llavors, on eren els teus companys de grup? Per què no comentàveu el que fos, tots quatre?
Imagino que sabien que l’entrada de la Nat, malgrat aquella afirmació tan contundent del John durant la presentació de la noia tres anys enrere, havia enrarit l’ambient entre els tres integrants originals.
El John va fer una mena de mirada de complicitat cap al Mike, i va decidir intervenir.
—Alguns també tenim coses a fer, així que havíem anat a revisar el material del concert, i ell —va girar la mirada cap al Mike— volia comentar amb la Nat algunes idees que tenia.
Suposo que llavors la cosa es devia relaxar un xic, i algú devia reconduir-ho en la direcció correcte, que era parlar de música. El que més em va agradar sentir va ser quan una periodista d’una emissora de ràdio va preguntar per un dels temes del quart disc.
—Una pregunta intel·ligent! —Es va alegrar el Mike—. Tragedies makes you stronger, efectivament, està dedicada a l’Al, que va perdre el seu pare l’any passat en un accident de cotxe, i quasi perd també a la seva mare —l’Al es va emocionar, i el John, que estava al seu costat, el va abraçar—, i el següent tema de l’àlbum, Let the music flows on you, també la vam escriure per ell, perquè no perdés mai les ganes de viure.
Allò devia estovar els ànims a tothom, i durant un bon grapat de setmanes la cosa semblava anar bé per tots. Però no va tardar molt a tornar a haver tempesta. Al febrer del nou any van anul·lar un concert a Galícia, perquè el Mike es veu que no es trobava massa bé, i poc després, ja a la primavera, van anul·lar un altre concert, aquesta vegada a Girona, molt més a prop de casa seva. I això no va caure gens bé a ningú.
Una setmana abans, algú havia “caçat” al Mike i la Lisa discutint en públic, i segons van publicar, la Lisa li recriminava que estigués més pendent del grup que no pas d’ella, que llegint entre línies, “el grup” es podia interpretar una cosa així com “la Nat”. I pel que diuen, després cadascú va marxar caminant per costats diferents.
No cal dir que tot això repercutia negativament en l’estabilitat del grup, i la del propi Mike, que sembla que el van veure sortint una altra vegada ben begut d’alguna discoteca de Barcelona poc després d’aquella discussió.
Unes setmanes després, ho van voler arreglar sortint en un programa de televisió d’aquests que fan pels matins, on els van entrevistar, intercalant imatges d’alguns concerts per destacar la vessant artística. Ells dos van entrar al plató agafats de la mà, i malgrat alguna pregunta un xic maliciosa cap a la Lisa, ella va respondre amb certa diplomàcia.
Quan poc després vaig poder veure les imatges, ja per internet, el cert és que el decorat i la posada en escena es veia molt postissa. Molt forçat tot plegat. I això feia tristor.