Sounds of a true love – el primer àlbum

The Harmonic Ducks | Capítol 03

Sounds of a true love

Per aquell grupet d’amics, el gran moment s’acostava. Era temps per trobar-se cara a cara amb la fama i, per què no dir-ho, canviar la vida de molts de nosaltres, malgrat que el camí fins al moment del primer àlbum no els va ser fàcil. Després que es plantegessin deixar la música, i ja amb la Lisa voltant per allà, a finals de 2001 es coneix que es van reunir en algun bar de Figueres per poder parlar del futur. Tal com va explicar una vegada el John, el Mike els va trucar i es veu que els hi va presentar alguns temes que havia escrit, pensant en la possibilitat de gravar un disc. Diu que això els va agafar un xic amb el peu canviat, perquè no s’ho esperaven ni de llarg. Però els va motivar tant, que el mateix John poc després es va presentar amb un parell de temes i van començar a fer alguns assajos, per provar com sonaven les cançons i fer els arranjaments oportuns. I s’hi van llençar de plè.

Durant la primavera de 2003 es va anunciar que els The Harmonic Ducks posaven a la venda el seu primer àlbum d’estudi. El van gravar amb una discogràfica de Barcelona, que era molt coneguda per haver treballat amb alguns dels grups catalans més coneguts i canyeros dels ’80 i ’90, i que amb els “Patos” es pot dir que tornaven al primer plà del món de la música.

La crítica havia dipositat grans expectatives amb aquell primer treball del grup figuerenc, però al mateix temps planaven molts dubtes sobre el seu futur. Eren temps de grans canvis en el món de la música amb l’arribada massiva d’internet i de llocs web com els de Napster, que havien portat un gran canvi d’hàbits. Ara, la gent ja no anava a les botigues de discos de tota la vida a remenar entre les novetats. Era temps de comprar CD’s verges i baixar-se la música d’internet per gravar-ho en l’ordre que a cadascú més li convingués.

Així que aquella mena de retorn no podia generar més dubtes. Normal. Bàsicament, fins al moment ells eren una banda de festes majors que havien demostrat tenir bones dots per tocar versions dels temes més coneguts de grups com els de Queen, Scorpions, Bon Jovi i molts d’altres. Fins i tot s’atrevien amb les balades de Metallica. Val a dir que en aquell moment, tenien al seu favor el fet d’haver aconseguit aquell súper èxit d’estiu, però en contra pesava el fet que portaven massa temps sense que ningú parlés d’ells. I que s’havien plantejat deixar el món de la música.

Malgrat tot, ells es van llançar a publicar aquell primer àlbum, i el van vestir amb deu molt bones cançons. Vuit d’elles eren escrites pel Mike, i dues pel John. No cal dir que la fortuna els estava esperant a la porta.

Per si teniu curiositat, us deixo la llista dels temes que portava aquest àlbum.

Sounds of a true love – 2003 (1er àlbum d’estudi i de gran èxit)

1. I’ve been walking to meet you (rock autèntic, explica com el destí ens prepara el camí perquè les persones correctes ens trobem en el moment precís).
2. Summer nights (segur que ja sabeu que les nits d’estiu son màgiques).
3. Leaving the long dark tunnel (més pròxim al heavy).
4. Strawberry kisses (una balada preciosa).
5. Starry night at the beach (aquesta era una cançó més senzilleta, però molona).
6. Please, never forget that time (estil Glam Rock, i certament emotiva).
7. Sailing together (cançó tipus soft-rock, d’aquelles per ballar ben agafats).
8. Two lives just like one (una altra balada força interessant).
9. Sounds of a true love (de llarg, la millor de totes, plena de moments emocionants).
10. The wind that changed my life (d’estil més de rock dur, tribut a la Tramuntana, segons paraules del mateix Mike).

No soc pas crític musical, per descomptat, però humilment sempre he pensat que era un disc que mantenia un bon equilibri. Es movia entre el so del rock més autèntic amb un parell de molt bones balades i el toc just del glam rock que tant havia agradat uns anys enrere. Ideal per conquerir (i trencar) els cors de tot el personal. I el públic els va correspondre comprant el disc sense aturador. Jo mateix vaig anar a comprar el CD poc més d’una setmana després que es posés a la venda, i em va tocar esperar un parell de setmanes més, perquè les existències estaven esgotades. Li vaig donar força canya durant els primers mesos. Al cotxe sonava gairebé sempre que havia de fer més de 15 quilòmetres, i si amb els col·legues sortíem de marxa, el disc era banda sonora obligada.

I que la música no s’aturi!

---

< Llegir el capítol 2 / Llegir el capítol 4 >