Operació Linz: d’Itàlia a Àustria

Vol FF153

Vol FF153: El misteri del passatger 23A | Capítol 12

Operació Linz: d’Itàlia a Àustria

Després de la moguda sessió de preguntes de la premsa, ja no podien fer massa cosa més des de Roma, i si no anaven amb molta cura, les coses es podien complicar fàcilment. D’alguna forma, el nom de la noia havia arribat fins a Milà. Era possible que arribés més enllà, i acabés posant en perill la recerca del fugitiu, que era el principal objectiu. 

—Cal que actuem amb rapidesa —va argumentar la Kate al comissari—, però sobretot amb molta prudència.

—I quina opció proposes?

—Necessitem col·laborar amb la policia d’Àustria. Com més aviat, millor! Si el nostre home és capaç de fer servir diverses identitats, i fins ara ens ha deixat tantes pistes falses, crec que el millor serà anar a per la noia abans no s’escampi el seu nom, i els acabi posant en alerta. Segur que ella no està tan acostumada a fugir de la justícia, i tard o d’hora cometrà algun error.

El comissari semblava estar-hi d’acord, i van començar a estudiar quina podia ser la millor forma de col·laboració, traçant un pla d’acció el més eficaç possible per arribar a l’objectiu principal. Així que, partint del que sabien fins ara, van iniciar l’operació de recerca.

—Sabem que va agafar un avió amb destinació Linz —va explicar per telèfon la Kate als seus homòlegs de la policia federal austríaca—. Ens consta que amb la seva targeta va llogar una habitació en una pensió de la ciutat. Comencin per allà. Per correu electrònic els hi faré arribar un resum del que tenim. Em reuniré amb vostès ben aviat.

Sabien que la Giulia Marini havia arribat a Linz el 18 de maig, i que s’havia registrat en una pensió al centre històric, on s’hi hauria estat sis dies. Després d’això, no tenien cap més pista. Un detectiu de la policia federal es va desplaçar fins a la Haus Gertrude, una pensió situada en un edifici d’estil barroc al centre de la ciutat.

A la recepció el va atendre la propietària, una dona d’uns setanta anys, potser més i tot, de poca estatura, ulleres rodones que li cobrien bona part de la cara, amb el cos lleugerament inclinat endavant i amb un caminar pesat, segurament degut a algun dolor crònic. 

—Si que la recordo —va dir en veure la foto—. I tant! Una noia molt maca. Ara que, per venir de turisme, no semblava que portés molt d’equipatge, sap? Només l’acompanyaven una maleta petita i una motxilla molt senzilla. Aquí la vam tenir com una setmana, i sempre preguntava per què podia visitar. Si volen, puc fer memòria…

—Si pot recordar on va anar, després d’allotjar-se aquí, penso que ja servirà.

—A veure, deixi’m pensar —va fer una pausa d’uns pocs segons—. Abans de marxar, va comentar que tenia la intenció de visitar el país. Tot el que puc recordar és que volia agafar el tren.

—I per casualitat, no va dir a on pensava anar? Potser a Viena?

La dona s’ho va pensar una estona. Podria ser que la noia ho hagués mencionat durant alguna conversa.

—No recordo que digués res de Viena. Ni de cap destí en concret. Em sap greu. Que potser s’ha ficat en problemes?

—No, senyora. No pateixi. Moltes gràcies per la seva ajuda.

Havien passat molts dies des de llavors, i allò no ajudava massa, perquè l’estació de tren podia portar a infinitat de llocs. Però era una pista, i calia seguir-la. Així que el detectiu Johann Schwarz va anar a fer-hi una ullada. 

Aquella era una estació de tren molt gran, i dos mesos després no seria fàcil trobar algú que es recordés d’aquella noia. El primer lloc on va provar sort, naturalment, va ser al punt de venda dels bitllets, a veure si algun dels treballadors en recordava qualsevol cosa. D’allà en va sortir sense fortuna. També va provar de preguntar en algun dels locals comercials i als bars, novament sense resposta. De sobte es va trobar davant del punt d’informació, i va decidir provar-ho.

—No recordo haver-la vist —va dir la noia—, però esperi que pregunto al meu company.

L’home, que era l’encarregat, devia tenir uns cinquanta anys, i de seguida va sortir amb la foto que la noia havia agafat del detectiu.

—Quin nom diu que és el de la noia que busquen?

—Giulia Marini. És una turista italiana. La recorda?

—I tant que si! Em recordava molt a aquella actriu americana de Thelma i Louise, la Geena Davis, i semblava tan innocent i perduda com la Thelma al principi de la peli. Recordo que va preguntar on podia comprar un bitllet —va fer una breu pausa. Necessitava endreçar el que li venia a la ment, abans de dir-ho—, la vaig ajudar a les màquines d’aquí davant. El bitllet era per la ciutat de Wels, i ho va pagar amb una targeta de crèdit d’un banc austríac. Semblava que la targeta era seva, però el nom que hi posava no m’encaixava amb l’accent que tenia. Intentava parlar alemany, però la veritat és que el nivell era bastant bàsic. El nom que posava a la targeta, si no m’equivoco, era el de Jutta… què més? Si, ja me’n recordo! Jutta Kaufmann.

—Està segur que era la mateixa noia de la foto? I que era aquest el seu nom?

—Totalment! Si diu que és una turista italiana, ja em sembla més normal amb l’accent que tenia. Era massa, com ho diria, massa mediterrani, sap?

L’home semblava molt convençut del que deia. El detectiu va prendre bona nota del nom, per poder-ho investigar més endavant. 

De tornada a Viena ja es va trobar amb la Kate, que havia arribat feia una estona. Es van presentar i la va convidar a entrar al seu despatx.

—Seguint el que em va comentar de Linz, he pogut descobrir que des d’allà va viatjar en tren. Pel que m’ha explicat l’encarregat de l’estació, la noia estaria utilitzant un altre nom i hauria comprat un bitllet a Wels, una ciutat no massa lluny d’allà.

—I sabem el nom que va fer servir?

El detectiu va explicar-li el que havia comentat aquell home.

—Com comprendrà, encara no he tingut temps, però investigarem quins moviments hagi pogut fer amb aquesta targeta de crèdit. Potser ens ajudi en alguna cosa, però de moment encara no puc assegurar res.

—Està bé. Això dóna sentit a certs punts del cas. Gràcies per la seva feina. Si em necessita per qualsevol cosa, em pot trucar a aquest telèfon —va agafar un bolígraf abans d’allargar-li una targeta de l’FBI amb el seu nom i el mòbil—, faci-ho amb el prefix aquest.

El Johann es va quedar uns instants mirant aquell tros de paper rectangular.

—Sap que no havia vist mai una targeta d’aquestes? Tan aviat com sàpiga alguna cosa, l’aviso, d’acord?

Van fer una encaixada de mans, i la Kate va marxar cap a l’hotel on s’havia allotjat unes hores abans.

Novetats web AlexCastell.com
Informa't de les novetats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.