Els inicis dels The Harmonic Ducks

Capítol 02 Els Patos

Per aquells que encara no els conegueu, els The Harmonic Ducks era un grup format a Figueres l’any 1995 i originalment compost per tres integrants. El Michael Ferguson, que era més conegut com a Mike, era un noi de Londres que de ben jove es va quedar a viure a la capital de l’Alt Empordà. Els seus pares hi estiuejaven, i ell sempre es va sentir atret pel món Dalinià. Va decidir que s’hi quedaria a viure i es va buscar un pis compartit i una feina per pagar-ne el lloguer.

Segurament per coses del destí, va trobar un pis que compartiria amb un tal Joan López. Era un any més gran que l’anglès i estava estudiant música en una escola de la ciutat. Els dos van fer molt bona amistat de bones a primeres, i tal com havia dit alguna vegada el Joan «aquest anglès sempre va demostrar tenir bona veu i dots d’actuació».

Segurament empès pel seu nou amic, el Mike es va acabar inscrivint a classes de cant a la mateixa escola del seu company de pis. De ben cert que allà es devia començar a gestar alguna cosa gran de debò.

No es pot negar que l’anglès estava el que es diu “com un llum”, però anava plè d’empenta, i en aquella mateixa escola hi van conèixer un altre noi de Figueres, l’Albert Cuadrado, que tocava força bé la bateria.

Si us haig d’explicar alguna cosa dels tres, es coneixia que a tots ells els hi agradava el rock així com també el pop. Al Mike, a més, li encantava el funky i el so Motown però per damunt de tot, el rock en majúscules.

El Joan era força amant del rock més d’estil psicodèlic, tipus Pink Floyd; i a l’Albert li agradaven més els grups del que es coneixia com a glam rock. Els Scorpions, per exemple, dels quals n’era un gran fan, i d’altres com els Europe, que a mitjans dels ‘80 van tenir el seu gran moment de glòria. 

Pel que sabem, tots tres compartien les ganes de formar un grup. Sempre ho havien reconegut en les entrevistes que els havien fet, així que amb paciència i bons contactes, es veu que van aconseguir que un conegut els deixés un petit local als afores de la ciutat, i tirant d’estalvis van anar comprant instruments per començar a assajar. I des d’aquest moment, el que necessitaven era un nom per al grup. A l’estil dels Emerson, Lake & Palmer, grup d’alguna forma idealitzat pels tres, es feien dir Mike, John & Al, que «era així com molt molon» (segons paraules del propi Mike en una entrevista), i que per presentar-se entre els col·legues ja devia servir. Però aquesta composició del nom es veu que no els va acabar de fer el pes, i quan l’any 1995 estaven a punt per presentar la seva primera cançó de producció pròpia, van creure que era el moment de canviar el nom. Havien decidit que les cançons que escriurien des d’aquell moment, les cantarien en anglès, per d’aquesta forma mirar d’obrir un mercat més internacional. En aquells moments encara no tenien una gran legió de seguidors, i suposo que es podien permetre el luxe de canviar el nom del grup.

Anys després, amb l’arribada del seu primer àlbum, el cantant i ànima del grup va revelar en una entrevista per un programa de la televisió que el nom de The Harmonic Ducks li va venir al cap un dia al cotxe, mentre esperava que un grup de gent acabés de creuar un pas de vianants. Segons havia explicat ell mateix, «em feia molta gràcia aquella expressió de la gent, que deia: això sembla un “desfile de patos”, i en aquell instant vaig veure com una certa harmonia en els moviments d’aquelles persones». Imagino que segurament la genialitat de la Tramuntana va fer la resta, creuant les idees d’uns vianants un xic pussil·lànimes amb uns ànecs desfilant, afegint-hi a la idea l’harmonia de la música. 

Pel que fa als meus amics i a mi, haig de dir que ens van agafar un xic tard, ja a la ratlla dels trenta, però amb tot i això, els “Patos” van acabar sent part important de les nostres vides. D’alguna forma, eren vitals per les nostres vivències personals. Encara ens trobàvem en una etapa plena d’excitació emocional, i no podíem evitar anar de festa al ritme de la seva música. Bevíem amb els col·legues cantant les seves cançons; lligàvem al ritme de les seves cançons… què més puc dir: ells eren els nostres ídols i les seves cançons, els nostres himnes. 

Tornant a ells, es van fer famosos amb aquella grandíssima cançó d’estiu: You looks so pretty. Potser no era la lletra més treballada del món, és cert, però com tots els èxits d’estiu, era enganxosa, canyera i un xic divertida per ser rock. Narrava la història d’una adolescent incompresa pels seus pares, caracteritzada per vestir massa descaradament. I el seu xicot li deia com de guapa estava vestint d’aquella manera. 

I amb aquella lletra i aquell ritme, de seguida va arribar al cor de tots nosaltres, de tal forma que una coneguda marca de cerveses es va fixar en aquell tema, convertint-lo en banda sonora de la seva campanya d’estiu l’any 1996.  Allò els va catapultar de festa major en festa major, mentre feien versions de populars temes de rock de sempre. Però també els va encasellar en el que es coneix per “one hit wonder”. És a dir, eren un grup amb un sol tema i un sol èxit. 

Durant quatre anys es coneix que van anar vivint dels bolos d’estiu, mentre els tres components del grup combinaven les seves feines amb la música. 

El Mike sempre va assegurar que aquell boom inicial el van viure com una sensació d’estar col·locats per alguna mena de droga, i que amb allò van perdre quasi sis anys de les seves vides per poder ser algú en el món de la música.  Però segurament el destí és molt savi, i capriciós, i segons va dir ell mateix en una entrevista: «quan a finals del 2000 ens plantejàvem dissoldre el grup, va ser quan vaig conèixer a la Lisa. I ella em va donar l’impuls necessari per composar de nou». 

La Lisa, que de fet es deia Elisabet, era una noia de Barcelona que estiuejava a Figueres. Lluïa una llarga cabellera rissada i d’un ros intens amb tons rogencs, era una tia espectacular. És clar que el Mike, físicament no era un qualsevol. Tenia bon tipus, es veia que es cuidava, que feia gimnàs, i a més era força alt, i el cert és que quan més endavant van començar a aparèixer a les revistes i programes de televisió, feien bona parella. 

I tornant al que volia dir del destí, aquell enamorament tan intens del Mike (sens dubte ho devia ser, d’intens, perquè només cal escoltar la seva música), va donar peu al primer àlbum d’estudi del grup: Sounds of a true love. Una autèntica bomba. La resta, ja és història.


< Llegir el capítol 1 / Llegir el capítol 3 >

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.