Trobada al Maremàgnum-Efecte 2000

Capítol 2 Escena 6 Y2K

6a Escena – Capítol 2 Efecte 2000 – Investigacions

Trobada al Maremàgnum

Dilluns, 2 d’agost de 1999, 18:00

La seva clienta arribava puntualment al lloc de trobada. Una de les coses que tenien acordades, com a mesura de seguretat, era per telèfon quedar sempre una hora abans. Per tant, si deien de quedar a les cinc de la tarda, en realitat la trobada seria a les sis. Quan deien d’anar de compres, era que calia una reunió d’urgència.

Uns quinze minuts abans, el Robert havia donat una volta per la zona, amb la màxima discreció possible, per comprovar que tot estigués en ordre. A aquella hora ja hi havia força gent voltant, i les terrasses bullien d’activitat. Li havia cridat l’atenció una parella asseguda en un racó, que no devia fer massa que sortien junts i es petonejaven apassionadament; també s’havia fixat en uns amics, li havien semblat francesos, que bevien sangria i menjaven cacauets com si no hi hagués un demà; i un home que, tot i estar assegut, semblava força alt, esprimatxat i amb el cabell ros tallat curt i lleugerament arrissat. A jutjar pel diari que estava llegint, devia ser alemany. 

Gràcies a les fitxes policials que li havia passat el Mario, havia memoritzat les cares d’aquell parell que dissabte s’havien presentat a la porta de casa seva, a Andorra. Ara no els havia vist per enlloc, i això era un bon senyal. 

Després d’assegurar-se que tot estava bé, amb el diari que portava a la mà dreta li va fer una senyal al seu soci, que esatva esperant recolzat a la barana de la passarel·la d’accés a la zona d’oci. Es van asseure a una de les taules de la terrassa per esperar a la dona. No va tardar ni cinc minuts. De seguida va sortir el cambrer. La dona es va demanar una tònica. Ells es van demanar una canya. Després de tenir una conversa trivial sobre el temps, mentre esperaven que tornés el cambrer, van entrar en matèria.

—Creiem que tenim motius de pes per pensar que hem orientat malament tot el cas des del principi —va començar el Carles—. Ahir, i ben bé per casualitat, el meu soci va descobrir un detall que ens fa pensar que tot plegat pugui no tenir res a veure amb infidelitats, com sospitàvem al principi, ni amb cap compte a l’estranger, ni res de tot això.

—I doncs, així en què està ficat el meu home? Perquè bé es veu amb aquella noia, oi?

—Si, però ja sap que fins ara no hem pogut confirmar cap cita, més enllà dels temes relacionats amb la fàbrica de Tarragona. Li sona, o ha vist alguna vegada, aquesta seqüència?

El Robert va mostrar-li un tros de paper on havien anotat aquella sèrie misteriosa de tres caràcters: Y2K. Ella s’ho va mirar amb cara de sorpresa. Allò no li sonava de res. Al comprovar-ho, el Carles li va pronunciar allò mateix en anglès (wai two kei), per si això podia ajudar-la d’alguna forma. A continuació ho va acompanyar amb l’equivalent al català: l’Efecte 2000.

—Ara que hi penso, pronunciat així en anglès, si que recordo haver sentit al meu marit parlar d’alguna cosa relacionada amb un codi i no sé quins problemes amb la fàbrica de Tarragona.

Però la relació entre Software del Barcelonès, la planta de producció de Tarragona i la Sandra Müller, la directora de la fàbrica; semblava que portava a una mena de carreró sense sortida.

—I diu que té a veure amb la fàbrica de Tarragona? —va preguntar el Robert—. Quina mena de problemes poden ser?

—No ho sé del cert, però crec que era alguna cosa que tenia a veure amb unes noves plaques d’ordinadors per l’any vinent. Aquesta mena de coses, la veritat és que a mi se m’escapen bastant. Tot això de l’electrònica, sabeu què vull dir?

—Si, és clar.

—Problemes, plaques, any 2000… —va resumir el Carles—. Sap que el seu home sembla que té intenció de vendre la fàbrica a un grup d’empresaris coreans?

Mentre li feia aquest comentari, el mateix Carles es va encarregar d’entregar-li l’últim informe que havien elaborat, lligant els últims detalls descoberts.

—Això és el que hem anat recollint durant aquestes últimes dues setmanes —afirmava el Robert, donant suport al seu company—. I pel que sabem, el dilluns de la setmana passada es va reunir amb aquesta gent a Zuric. Suposem que per llimar els últims detalls de l’acord.

Ella es va mostrar molt sorpresa. De fet, ara se sentia molt més enganyada del que es pensava. Era possible que, tot i no haver-ho pogut confirmar més enllà d’uns quants sopars, l’home s’entengués amb la Sandra. Però això de vendre la fàbrica ja era completament diferent.

—D’això del viatge a Suïssa en sabia alguna cosa —va afirmar ella, després d’uns segons de silenci—, però creia que era per trobar-se amb uns proveïdors.

De mica en mica anaven encaixant algunes de les peces més difícils del trenca-closques. Si el senyor Fortuny tenia tant d’interès en oferir solucions al problema del mencionat Efecte 2000, tal com afirmava al reportatge del dominical, i en canvi pensava vendre d’amagat a la seva dona l’única fàbrica de què disposava l’empresa, quin sentit tenia tot plegat? Era evident que planejava alguna cosa prou important, però de moment ho desconeixien.

De sobte, tenien un bon grapat de nous detalls amb els que treballar, per enfocar-ho tot d’una forma ben diferent i tanmateix, molt més coherent.

 

Opinió Mail

Segueix Telegram


< Capítol 2/Escena 5 — Capítol 2/Escena 7 >

Comparteix aquest article:
Novetats web AlexCastell.com
Informa't de les novetats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada