Un cotxe un mòbil una estratègia-Efecte 2000

Capítol 2 Escena 5 Y2K

5a Escena – Capítol 2 Efecte 2000 – Investigacions

Un cotxe, un mòbil i una estratègia

Dilluns, 2 d’agost de 1999, 09:00 h

L’ambient a la plaça anava agafant el ritme, i el soroll que entrava per les finestres obertes cada vegada era més intens. El ventilador havia estat funcionant tota la nit, i tot just els cafès ajudaven a desvetllar-se. Però encara tenien molta feina per davant. Després d’esmorzar van anar a buscar el descapotable, per començar la recerca d’un cotxe més discret. La tarda anterior havien marcat una dotzena d’anuncis interessants, però ja per telèfon n’havien descartat quatre perquè el preu era abusiu, i dos més que ja estaven venuts o compromesos. Per tant, encara tenien sis opcions viables. I el matí avançava. Primer van anar a veure un parell de particulars, amb els que van quedar que ja els hi dirien alguna cosa. Al Robert no li acabaven de fer el pes les mecàniques, no ho veia clar. Van anar a un compra-venda a la Meridiana, que tenia una selecció molt variada, i de la que n’havien marcat dues opcions.

—L’A3 està molt bé —va comentar el Robert—, però se’n va una mica de preu. No necessitem gastar tants diners. Ens agradaria veure el Golf aquell d’allà —va indicar-ne un de color vermell amb alguns cops a la xapa.

Al seu soci li va sorprendre una mica que li interessés aquell trasto tan plè de bonys. 

—Estàs segur que no vols el gris que ens acabem de mirar?

—No home, no. És igual si té cops, no pateixis. Ara no anem a cap concurs d’elegància. Mentre tingui potència, ja ens servirà. I aquest en té, t’ho asseguro.

El venedor els va acompanyar, amb cara d’estranyesa pel sobtat interès.

—Està una mica tocat de la carrosseria, però aquest porta un bon motor. Està modificat —va començar a explicar— fins als cent cinquanta cavalls, baixat de suspensions, i si mireu a dins, el compta quilòmetres només marca uns cinquanta mil quilòmetres.

Quan es va adonar que un d’aquells dos nois hi entenia de mecànica, es va estar una bona estona xerrant sobre les bondats d’aquell coet de quatre rodes. Passats quasi vint minuts mirant i preguntant per tot arreu, va arribar la pregunta clau.

—I quant costa?

Després d’una breu negociació, es van emportar un Golf GTi per cent setanta mil pessetes. El Robert va treure un feix de bitllets, que va comptar curosament, i li va entregar a aquell home amb corbata a canvi dels papers i les claus del cotxe. Van passar pel pàrquing de l’oficina per deixar l’altre cotxe i, de pas, recollir alguns dossiers de la investigació, ara que tenien més clar per on encarrilar el tema. Però encara els quedava una qüestió per solucionar. Acabaven de deixar els seus telèfons mòbils ben apagats, a la guantera de l’Alfa. Van decidir que era millor no utilitzar-los, per evitar que els poguessin trobar per culpa d’una fotesa com aquella. Però necessitaven un mòbil.

De tornada al centre de la ciutat, es van parar a una botiga de telefonia per comprar-ne un de prepagament. No calia preocupar-se per no tenir els números gravats. Al seu modern PowerBook G3 que havia deixat al pis de la Plaça Reial, el Robert hi tenia un arxiu ben classificat amb tots els contactes més importants i necessaris de la feina. De seguida li van començar a treure profit. Després d’un parell d’intents fallits, van aconseguir parlar amb qui volien. 

—Hola Júlia! Soc el Robert…

—Perdona, quin Robert? —encara no havia associat aquella veu, perquè desconeixia el número que la trucava.

—El Robert Anglada, el teu cap! Estic aquí amb el Carles. Escolta, durant uns dies farem servir aquest número per posar-nos en contacte.

—Ai, perdona… no t’havia conegut. 

—No pateixis! —la va interrompre ell— Aquest cap de setmana hem tingut problemes, i novetats, amb el cas de la senyora Domènech. Necessitem que ens organitzis una trobada amb ella, el més aviat possible.

—Problemes? —va preguntar la noia— Però esteu bé?

—Si, no pateixis. Però tenim un parell de goril·les enganxats, que suposem ens els ha enviat el Jordi Fortuny, i hem descobert algunes coses d’ell i els seus negocis, que ens fan pensar en coses més grans que unes banyes —li va estar explicant la persecució del divendres, l’escapada del dissabte i com havien descobert la informació, gràcies a un article d’un suplement dominical—. T’ocupes de parlar amb ella?

Va escoltar pacientment totes i cadascuna de les explicacions que li feia. Quan van penjar, va memoritzar aquell número com a «Robi provisional». Li costava molt amagar els sentiments que tenia envers el seu cap, i en la intimitat o amb les amigues sempre parlava amb afecte del Robi per comptes del Robert o simplement el seu cap.

Amb la seva clienta havien acordat que, en cas de necessitar una reunió urgent, la Júlia la trucava al mòbil fent-se passar per una amiga.

—Maria Dolors, sóc la Júlia. Et va bé que anem de compres aquesta tarda?

—I tant! Cap problema. A on vols anar?

—Si et sembla, podem quedar al Maremàgnum, a les cinc.

—Perfecte! Ens veiem després.

Era la millor manera de no despertar sospites, si és que algú escoltava la conversa de la dona. A més, qui podía sospitar de dues amigues que quedaven per anar de compres?

Després de quedar amb la dona, va trucar al nou número que havia gravat feia una estona, per confirmar la cita per la tarda.

A banda de tot el que havien descobert pel seu compte, el Robert va rebre al seu correu electrònic un missatge del Mario, el seu amic de la policia a la duana d’Andorra. Acompanyat de les fotos dels dos ocupants del BMW, li explicava l’historial que constava a la fitxa policial.

 

Opinió Mail

Segueix Telegram


< Capítol 2/Escena 4 — Capítol 2/Escena 6 >

Comparteix aquest article:
error
Novetats web AlexCastell.com
Informa't de les novetats

Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada