La carta Helmut-Efecte 2000

Capítol 2 Escena 4 Y2K

4a Escena – Capítol 2 Efecte 2000 – Investigacions

La carta Helmut

Mentrestant, en algun lloc indeterminat de la geografia, hi havia dos inquiets guarda-espatlles que estaven més preocupats de guardar les seves pròpies espatlles que de cap altra cosa. Havien trucat al seu cap, i després de quasi mitja hora al telèfon aconseguien fer-li creure que s’havien quedat a Andorra, enganxats com una ventosa a aquell detectiu de pa sucat amb oli. Però en honor a la veritat, ni ells mateixos no n’estaven pas gaire de convençuts. 

Necessitaven saber amb urgència on s’havien ficat les seves dues preses, però en diumenge resultava difícil trobar contactes a la ciutat que estiguessin operatius, i menys encara havent començat el mes d’agost. Després d’un munt de trucades van aconseguir localitzar-ne un.

—Guten Tag, Helmut! Soc el Santi. Ens podem veure aquest matí? Tinc una feina per tu. És urgent!

—Home Santi! Què tal? Si et sembla, podem quedar al migdia a casa, i m’ho expliques.

—Perfecte, nano. Fins ara!

El Helmut Schneider és d’origen alemany, però viu a la Ciutat Comtal des de fa força temps. El seu pare havia sigut un diplomàtic alemany destinat l’any vuitanta-set a Barcelona. Allà es va anar muntant la seva pròpia vida. És un gran aficionat a la música, i algun dia aspirava a formar un grup de rock. Quan tenia quinze anys, els seus pares el van inscriure al conservatori, però poc a poc es va anar desviant del camí. Als vint-i-un es va treure les oposicions a policia local. Li agrada l’acció i quan no està de servei, pel seu compte es dedica a fer feines de seguiment, i guanyar-se uns diners extra. Encara no feia dos anys el Santi es va posar en contacte amb ell per primera vegada. Li havien parlat molt bé de l’alemany, i necessitava algú que l’ajudés a seguir un treballador de la fàbrica de Tarragona, perquè sospitaven que passava dissenys industrials a algú. Finalment no va haver-hi res de res, però el Helmut i el Santi van fer bona amistat.

Ara mateix, aquest era un dels millors contactes de què disposaven. 

—Mira, tinc… vaja, tenim un problema —va corregir mirant al seu company—. L’Amo ens ha demanat de parar-li els peus a un putu detectiu que li està amargant l’existència. Pel que sembla, el va contractar la seva dona, i aquest paio se’ns ha escapat. El vam anar a trobar a Andorra. No vegis quin casalot que té, el cabró!

L’alemany, de moment escoltava amb atenció. L’ampolla de cervesa que havia obert feia uns minuts l’agafava amb fermesa pel coll, tot esperant saber quina era la seva missió. Però de moment, aquesta no s’acabava de revelar.

—Molt bé, molt bé. Però exactament, què és el que vols que foti? Vols que segueixi a aquest tal Robert? —va interrompre aquell seguit de detalls que creia absolutament innecessaris.

—No, no. Aquest paio és nostre, tot i que de moment és cert que no tenim ni puta idea d’on s’amaga. Ni ell ni el seu col·lega. Però estem segurs que la Senyora Domènech s’hi posarà en contacte tard o d’hora. Necessitem que la segueixis a ella. A nosaltres ens coneix, i no ens hi podem acostar fàcilment. Però a tu no et coneix. Suposo que això ens ajudarà. Ho pots fer?

El Helmut es va aixecar del sofà per acostar-se al finestral de la sala d’estar. Donava al Mercat de la Boqueria i la Plaça de Sant Josep. Veure aquell anar i venir de gent li cridava l’atenció, i en certa manera, l’ajudava a prendre decisions. El Santi i el Toni se’l miraven amb inquietud.

—D’acord —va dir després d’uns trenta segons de silenci.

—Perfecte! —El Santi es va aixecar i li va allargar la mà dreta per tancar el tracte.

 

Opinió Mail

Segueix Telegram


< Capítol 2/Escena 3 — Capítol 2/Escena 5 >

Comparteix aquest article:
Novetats web AlexCastell.com
Informa't de les novetats

Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada