Aquell matí de finals d’estiu, l’Àngel sortia aparentment tranquil de la feina. Als seus 22 anys, estava estudiant direcció d’empreses i per les tardes ocupava un lloc, sense massa responsabilitats, a les oficines que l’empresa del seu pare tenia a la Diagonal. Malgrat tot, per més que lluitava sempre acabava topant amb la dura realitat: les aspiracions del Martí, el seu germà gran, que rebia tota l’atenció. Primer va ser el despatx per portar els temes legals de l’empresa, després aquell pis que el pare li va posar a nom seu, un àtic enorme de 130 m2 d’una promoció nova d’una de les seves empreses, i feia poc va ser aquell descapotable, del que els diners per pagar-lo no estava massa clar d’on havien sortit.
I quan no era el germà gran era la petita, l’Alícia. Ella era l’autèntica princesa de la casa, perquè entre el pare i la mare, no li faltava mai una peça de roba, una joia o qualsevol dels molts capricis que la noia, als seus setze anys, tenia sovint.
—Mare, tens un moment per veure’ns, abans no arribi el pare?
—Què tens? Què et preocupa, aquesta vegada?
—És urgent, però no vull que ell en sàpiga res. Necessito parlar-ne amb tú. Digues, tens mitja hora?
—Em tens preocupada, Àngel. Havia quedat amb unes amigues i estava a punt de sortir, però ara les truco i que no m’esperin.
—Gràcies, mare. Fins ara! —va guardar el mòbil, va posar la clau al contacte de la seva moto i després de posar-se el casc sortia a cor què vols, fent xiular els pneumàtics.
No va tardar ni deu minuts en arribar a casa, una torre d’estil noucentista de doble planta més les golfes, situada al barri de Pedralbes. Una porta de forja, oberta automàticament a distància, presidia l’entrada als jardins majestuosos que envoltaven tota la mansió. Va aparcar la moto davant mateix de la porta, i mentre amb una mà buscava la clau a la butxaca dels pantalons, amb l’altra mà es treia el casc. L’entrada de la casa era d’aquelles que imposen respecte. Amb un rebedor de la mida de la majoria de pisos “convencionals”, envoltat per una gran escala de marbre que s’enfilava pels dos costats fins a un replà, abans d’encarar el tram central final cap al primer pis. Abans no va tancar la porta, la seva mare ja sortia de la sala d’estar situada a la dreta del rebedor. Un gran espai presidit per una llibreria ben nodrida de llibres clàssics, volums dedicats a economia, dret i, per descomptat, a l’art modern. El patriarca, a banda d’un important empresari del país, també era un reconegut amant i col·leccionista d’obres d’art.
Mentre l’Àngel es servia un got de whisky del moble bar, va començar a exposar allò que el tenia tant preocupat.
—No m’has dit res, però sé que estàs fent seguir al pare —va fer una pausa, mentre tapava l’ampolla i la tornava al seu lloc.
—Per què ho hauria de fer, això? Em sembla que t’equivoques…
—Tranquil·la, mare. Sé que l’estan seguint, i per com t’he vist actuar aquests últims mesos, estic convençut que has estat tu. I vull que sàpigues que t’ajudaré —es va acostar a ella per seguir la conversa en un tò molt més conciliador—. Últimament, he estat fent investigacions pel meu compte i he recollit informació molt interessant. Ja saps que el pare i jo no ens hem acabat d’entendre mai —va fer una pausa per pujar el tò de les seves paraules—. Ja n’estic fart que m’ignori constantment! Estic cansat que el Martí sigui el nen mimat, i mentre m’estic traient la carrera faig més hores que un ventilador en aquella oficina. Potser ha arribat l’hora de fer-li pagar algunes coses.
—No sé com t’has pogut imaginar que jo l’havia fet seguir, fill. Però si estàs disposat a ajudar-me, ens haurem d’organitzar bé, espera’t uns dies i ja t’avisaré.
—D’acord mare, com tu diguis. Faré com si res per l’oficina aquests dies, però recorda que tinc alguna informació molt important. Espero el teu avís.
L’Àngel va fer un petó a la seva mare i va pujar escopetejat cap a la seva habitació, acabava de sentir el soroll del Jaguar del seu pare, que s’acostava trepitjant la graveta del camí d’entrada. No es podien permetre que ell sospités res de tot plegat. La mare es va quedar a la sala, asseguda al Chester amb un exemplar d’El diari d’Anne Frank a les mans, recuperant el fil de la lectura. Començava una nova etapa d’aquella lluita per desemmascarar a un home poderós.