Dimarts. Nit de tempesta. Acabaven de traslladar la Mercè per tercera vegada en una setmana. Encara ningú li havia explicat el perquè de tanta moguda.
—No pateixi, senyora Mercè. A la 408 hi estarà més còmode —havia justificat la infermera, després del primer canvi d’habitació.
—Però si ja hi estava bé, a l’altre!
Dimarts, la senyora Mercè estrenava estança per tercera vegada. A última hora del dia rebia la visita de la Sara, una bona amiga de la família. Malgrat la càlida rebuda de qui havia estat la seva professora, en acabar la visita no va poder-se estar de fer un comentari que ja resultava conegut.
—Dos dies —va dir.
—Perdona? —preguntava la Judit, la filla de la Mercè, després de sentir aquella acotació tan precisa del calendari— Sara, m’estàs espantant!
—A la companya d’habitació de la teva mare… no li dono més de dos dies.
Per uns moments va la Judit respirar tranquil·la, ja no havia de patir per la seva mare. Després de la primera visita de la Sara, havia dit de la companya d’habitació que no li donava més d’un dia de vida. Al dia següent havien traslladat a la Mercè. Després d’ocupar l’habitació 408 durant quatre dies, la tornaven a traslladar. La Sara també havia predit aquell període de temps. Ara, sobre aquella dona entubada i unida al gota-a-gota del llit del costat, a l’habitació 412 tornava a penjar una espasa de Dàmocles. La mateixa que anteriorment havia penjat sobre la primera companya d’habitació, a la 456. I la mateixa que sobre l’home de la 408.
El dimarts, després de fer-li unes últimes proves, la tornaven a canviar d’habitació. Però sempre dins de la mateixa planta, la quarta.
—No entenc aquest hospital! —s’havia queixat la Mercè— Només fan que canviar d’habitació a la gent!
—No et preocupis, mare. Ho fan per organitzar-se millor els llits.
La Judit intentava tranquil·litzar a la seva mare, i potser també a sí mateixa, mentre feia un gest a la Sara perquè s’esperés a la porta. Tant la Judit com la seva mare tenien tota la raó del món a preocupar-se per tots aquells canvis. Aquella dona s’havia mort just dos dies després que la Sara fes aquella inquietant sentència. Igual que amb la primera companya d’habitació, que moria just un dia després de la primera premonició. Com li havia passat, també, a l’home de la 456, que moria tres dies després que la Sara hagués llençat, de nou, una sentència.