11 Escena – Capítol 1 Efecte 2000 – Persecucions a sac
Buscant un lloc on refugiar-se
Després de poc més de dues hores d’intensa velocitat, arribaven a Barcelona. Es va parar a la Meridiana, just davant d’un quiosc, per comprar un diari que portés borsa immobiliària. El Carles va baixar del cotxe i va agafar el que acostumava a portar l’oferta més abundant.
—Em pot cobrar! —va reclamar al quiosquer.
—125 pessetes —va dir l’home que estava assegut allà dins, tot envoltat de revistes, diaris i un munt d’objectes.
—Aquí té.
I sense ni tan sols acomiadar-se, se’n va anar cap al cotxe. El quiosquer se’l va mirar amb cara de menyspreu i per dins seu devia pensar alguna cosa semblant a “aquests fills de papà no et dónen ni les gràcies…” al temps que feia un gest de rebuig. Però ben al contrari del que aquell home es pensava, aquell parell acostumaven a ser la mar d’amables. Només que avui no estaven de gaires històries.
—A veure a la secció de pisos què hi trobem.
—Mira, aquí tenim un pis al carrer Mallorca…
—No, massa lluny del bullici de la ciutat.
—Tens raó. A veure què més hi tenim, cases a Pedralbes, oficines a la Diagonal, pisos aquí a la Meridiana… Aquí, un pis al darrera dels grans magatzems, a la plaça Catalunya. Què hi dius?
—Sí, aquest ens aniria bé, quin telèfon posa?
—Dos vuit cinc…
I mentre el Carles cantava els números, el Robert els marcava al seu telèfon mòbil, encara aparcats davant del quiosc. Mentrestant, el quiosquer feia anar la seva ment maquiabèl·lica, i aprofitava per fer un comentari amb un client habitual.
—Veus aquest parell d’allà, els de l’esportiu?
—Si que els veig. Què els hi passa?
—Un d’ells ha baixat, m’ha comprat un diari, i tot just ha deixat els diners aquí sobre —l’home assenyalava efusivament una revista del cor on el noi havia deixat les monedes— se n’ha anat cap al cotxe que semblava que es calés foc a alguna banda, sense dir ni adéu, i ara estan asseguts allà tranquil·lament des de fa quasi deu minuts.
—I no tenen temps ni de saludar! No sé pas on anirem a parar amb aquest jovent.
—Ja tens raó, ja. Segur que ara deuen estar trucant a alguna senyoreta!
Evidentment, l’home hi havia posat un tò força despectiu a l’última paraula. Uns segons després, l’Alfa va engegar el motor, arrencant amb un fort derrapatge. Allò encara va encrespar més al quiosquer i al seu client, que de seguida van deixar anar un nou comentari igual de punyent.
—A sobre tenen pressa per anar a cardar. Vinga home!
Però aquell parell no buscaven cap noia de cap anunci de relax. Estaven buscant alguna cosa molt diferent. Després d’un grapat de trucades, semblava que finalment havien trobat un pis ideal. I no estava a la Plaça Catalunya. Eren quasi les vuit del vespre quan finalment es decidien per un pis situat a la Plaça Reial. Amb les Rambles allà mateix i la gent anant i venint del Port, encegats a la recerca dels fantàstics souvenirs de la ciutat, els donava la possibilitat de passar més desapercebuts. Van pagar trinco-trinco un mes per anticipat, més algun extra per evitar preguntes.
Comments