Vol FF153: El misteri del passatger 23A | Capítol 01
Catàstrofe als Alps
Eren dos quarts de cinc tocats, quan el Davide es va adonar que aquell avió portava molt poca alçada. Vivint als peus dels Dolomites, una de les zones més abruptes dels Alps italians, estava acostumat a veure passar avions per damunt seu mentre feinejava al camp, però quan va sentir el soroll dels reactors amb tanta força, de seguida va estar segur que allò no era normal. Va alçar la vista lleugerament, i a l’instant va aparèixer l’enorme silueta d’aquella bèstia metàl·lica.
–Prego! Guarda le montagne!
Va cridar amb tota la seva força, com si des de la cabina encara un bon grapat de metres més amunt, el pilot pogués arribar-lo a sentir. Però no va ser així, i de seguida es va témer el pitjor. Era evident que les enormes muntanyes no s’apartarien al seu pas, i de seguida va buscar el seu mòbil per entre les butxaques dels pantalons.
No van passar ni dos minuts que l’aparell va impactar contra una d’aquelles parets de roca, uns pocs quilòmetres més al nord, provocant un soroll tan fort que no va poder evitar deixar caure el telèfon, espantat pel que acabava de veure. Ja havia marcat el número d’emergències, i a l’altra banda de la línia algú va poder escoltar aquell enorme terrabastall.
—Emergències, digui? Està bé? Què ha passat?
Van passar uns instants fins que el Davide va poder reaccionar, adonant-se que el seu mòbil estava al terra amb algú que cridava a l’altre costat. Es va ajupir per agafar-lo, sense apartar la vista del lloc on acabava de passar aquell accident. Va provar de respondre.
—Dolomites… un avió… accident! —No podia aconseguir conjugar més de dues paraules seguides amb un mínim sentit.
—Està bé? Ha tingut vostè un accident? Què és el que ha passat?
Va respirar profundament, per tal de calmar-se una mica. Finalment va poder explicar el que acabava de veure, procurant donar la informació que l’operari de la línia d’emergències l’hi sol·licitava. No havia passat ni mitja hora, que el lloc es va anar omplint de mitjans de comunicació, unitats especialitzades de salvament, un munt de persones i vehicles que envaïen aquella petita localitat als afores de Bormio, als peus de l’Stelvio.
L’impacte de l’avió havia estat molt fort. Era 15 de març, i quedava menys d’una hora perquè el sol es pongués per una zona encara marcada per la neu hivernal. Les diferents unitats es començaven a organitzar. No seria fàcil, però les hores immediates es marcaven com a vitals per tal de trobar algun supervivent. Si és que n’hi podia haver cap.
De seguida es van presentar molts voluntaris per col·laborar en tot allò que fos possible, i van començar a pujar amb jeeps els primers equips de rescat. S’estava fent de nit i el temps no acompanyava massa, els helicòpters no van poder volar fins l’endemà al matí per ajudar a evacuar els primers supervivents. Degut al lloc i la força de l’impacte, tan sols es van poder salvar tres persones. Van ser uns dies viscuts molt frenètics, amb un munt de gent pujant i baixant, fins que al cap d’una setmana es van acabar amb la recuperació de tots els cadàvers. Per davant, ara quedava la part més dura. Calia identificar les víctimes i tornar els cossos als familiars. Després ja vindrien les tasques d’investigar el per què de l’accident. Calia recuperar les caixes negres, i a continuació, reconstruir l’aparell en algun lloc prou gran i vigilat.
Després de més de tres setmanes des d’aquell accident, hi havia un detall que tenia preocupat al comissari Mario Rossi. Una informació que no li encaixava. Va despenjar el telèfon per marcar una extensió.
—De Luca, pot venir al meu despatx!
Immediatament, el detectiu es va aixecar de la seva cadira.
—Segons la informació que ens ha donat la companyia, l’avió portava cent cinquanta-nou persones. Correcte?
—Si Senyor. 153 passatgers, 2 pilots i 4 hostesses.
—Llavors, si tenim tres supervivents, hauríem de tenir cent cinquanta-sis cadàvers. Com és que només n’hem recuperat cint cinquanta-cinc? On és el que ens falta?
—No ho sé, senyor. Pot ser que caigués en algun lloc on encara no hi hem arribat?
—De debò ho pensa? Ja estan retirant peces de l’avió, i des de l’aire, els tècnics ja han delimitat la zona de l’impacte. En aquesta zona s’han pogut localitzar tots els cossos. Tots menys un. Alguna cosa fa pudor, cregui’m! Està segur que aquesta és la llista completa de persones que anaven en aquell avió?
—Si, ja sap com són aquestes companyies, però hi vaig parlar en diverses ocasions, i m’han assegurat que la llista és definitiva al moment de tancar l’embarcament.
—Haurem d’esperar que acabin amb la identificació dels cossos, i a veure qui és que falta. Però falta algú —el comissari seguia movent el cap—. I de les caixes negres, què en sabem?
—Les té la científica, Senyor. No volen deixar anar res, encara. Hi estic al damunt.
