3a Escena – Capítol 2 Efecte 2000 – Investigacions
Descobrint el Y2K
Diumenge, 1 d’agost de 1999, 08:15 h
Les finestres eren ben obertes, i l’endemà al matí els va despertar el soroll dels primers camions que entraven a la plaça per descarregar caixes de begudes i menjar. Els bars començaven la seva jornada.
Poc abans de dos quarts de nou, i després de treure’s la son del damunt, baixaven a una cafeteria per esmorzar alguna cosa. Calia renovar les forces i mirar de trobar un nou enfoc al cas. Es van asseure a la terrassa d’un d’aquells bars que hi havia a la plaça. Quan va sortir el cambrer li van demanar uns refrescos i uns entrepans. Un bon esmorzar serviria mentre fullejaven el diari del dia. Era diumenge. El diari anava farcit amb tota mena de suplements, ocupant ben bé tres vegades el seu volum habitual.
Després de l’esmorzar, es van demanar uns cafès mentre s’intercanviaven els suplements del diari. Un d’aquells extres va cridar especialment l’atenció del Robert. Parlava d’informàtica i del temut “Efecte 2000” que des de feia un temps tothom en parlava com si fos la pitjor de les malalties.
Aquest problema informàtic venia donat perquè tot allò que portava un xip i necessitava calcular la data (és a dir, pràcticament tot el que ens envoltava des de feia ben be un parell de dècades), ho feia en base als últims dos dígits de l’any. Per alguna raó que la majoria de gent no arribava a comprendre, al moment de començar a representar les dates informàticament es va decidir ometre els dos primers dígits i utilitzar només la desena i la unitat. Això vol dir, traduït a un llenguatge més entenedor, que aquest any que estava en curs (1999), només s’estava calculant com a 99 i per tant, passades les dotze campanades del 31 de desembre de 1999 (31-12-99) es passaria al 01-01-00, que seria com tornar al 1900, ja que no comptabilitzaria ni els milers ni les centenes. Això podia provocar un resultat negatiu en la suma del temps, i de retruc un caos generalitzat.
—Collons!
En aquest extens article de dotze pàgines curiosament venia, entre d’altres, una entrevista al fundador de l’empresa Software del Barcelonès, el senyor Jordi Fortuny. Això va provocar aquell sonor crit d’exaltació del Robert.
—Què et passa? —li va preguntar el seu amic, després de comprovar que, durant uns segons, una trentena de persones es van girar cap on eren ells dos—. Sembla que hagis vist un fantasma!
—Quasi, amic meu, quasi. Aquesta podria ser la resposta per acabar d’encaixar les peces que tenim.
Li va mostrar aquelles pàgines, assenyalant enèrgicament amb el dit índex de la dreta la foto d’aquell vell conegut, i una part del subtítol de l’article.
—Veus això d’aquí? Y2K, no et sona d’alguna cosa? Ho hem vist alguna vegada però no teníem ni idea de a què venia aquesta seqüència. Ara ho veig clar: és l’efecte 2000 aquest del dimoni que tothom en parla, i aquest paio hi té alguna cosa a veure. Podria voler amagar alguna història que potser creu que sabem, i per això ens han perseguit.
—Si, sens dubte aquí hi hauria més en joc —afegia el Carles—, i podria ser un bon motiu per estar intranquil.
—Cert. Haurem de descobrir què en sap la seva dona, si és que en sap alguna cosa.
Fruit de la més absoluta de les casualitats, acabaven de fer una troballa molt important. Possiblement era la Pedra Rosseta del cas. Això els va portar a uns moments d’una certa exaltació, que van intentar controlar de seguida. Es van acabar el cafè que tenien sobre la taula, per tornar al pis el més aviat possible. Necessitaven resituar les peces que tenien, per poder incorporar aquesta última.
Fins al moment, les poques vegades que havien vist l’anotació “Y2K” havien cregut que podia tenir relació amb algun compte numerat a alguna banda, simplement perquè no havien reparat en el veritable significat. Però després de moltes investigacions i trucar a moltes portes, no havien aconseguit relacionar-ho correctament. I tot per culpa de no estar al dia del que passava en l’entorn digital. Era evident que havien sentit a parlar del famós efecte 2000, però no en termes tan tècnics com ara.
El diumenge el van aprofitar per descansar una mica, refrescar les idees i enfocar el cas de nou. I de pas, fer algunes gestions extres per avançar feina. Un esportiu descapotable, vermell i amb matrícula d’Andorra era massa cridaner com per amagar-se d’aquell parell d’animals. Sobretot si ja el coneixien. Necessitaven un cotxe més discret. Van buscar una revista de cotxes de segona mà, marcant-ne els que consideraven més interessants per poder fer les primeres trucades.
