The Harmonic Ducks | Capítol 05
El grup es fa gran
Amb els amics, de mica en mica anàvem perdent el contacte. No era fàcil fer el mateix que veníem fent des dels divuit anys quan ja passes de llarg dels trenta. La vida ens va ocupant de diferent manera a cadascun de nosaltres.
El Xevi, que uns anys enrere havia estudiat ciències del mar i que no s’hi havia pogut dedicar mai, fins llavors treballava en una empresa que fabricava components per a l’automòbil, va decidir que els caps de setmana s’havia d’apuntar a un grup que anaven a fer tasques d’investigació sobre la vida marina al Mediterrani. I per descomptat que això li treia temps per estar amb els amics.
El Sebas ja feia temps que sortia amb una noia de Granollers, i sembla que els havia arribat el moment de fer el gran pas, i durant la tardor de 2006 es van mudar a un pis de la capital vallesana. I de pas, ell també estava un xic més a prop de la feina, una empresa alimentària molt coneguda.
Del Josep poca cosa es podia dir. Era un paio bastant discret i de poques paraules, i treballava en un taller mecànic amb la seva família.
I quan poc després d’aquell gran concert de l’estiu a la Costa Brava, jo vaig començar a sortir amb la Laura, doncs també hi vaig posar el meu granet de sorra per distanciar-me una mica. Ara tenia altres ocupacions, és cert, però de tant en tant mirava de quedar amb el Sebas, que era qui em quedava més a prop i amb qui sempre havia mantingut una amistat més propera.
Però per damunt de tot, es pot dir que em vaig dedicar el que es diu “en cos i ànima” a la Laura. Després d’intercanviar-nos els telèfons allà al concert, i el seguit de missatges per SMS, vam quedar un parell de vegades sense massa intenció. De fet, la primera va ser una tarda de diumenge per anar a fer un got i xerrar una estona. Ella estava amb una amiga seva, i jo al principi em vaig sentir una mica fora de lloc. Però l’altra noia era simpàtica i vam connectar una mica. Però no estava allà per ella, i això em despistava. I la segona vegada va ser perquè em va convidar a un sopar amb les seves amigues, que es veu que també hi havia d’anar alguna parella. Em va assegurar que m’ho passaria bé, però el cert és que seguia un xic fora de lloc. Així que després d’aquell sopar crec que vaig estar un parell de setmanes sense parlar amb ella. Fins que un divendres em va trucar. Al principi jo no estava massa receptiu, ho reconec, però poc a poc em va anar engrescant.
Vam quedar el dissabte a la tarda per anar a veure una peli. Ella em va proposar un parell d’opcions, i la que més em va cridar l’atenció va ser “La casa del lago”, una mena de drama romanticón amb la Sandra Bullock i el Keanu Reeves de protagonistes. M’hi vaig decidir més que res pels actors, i al final en vaig sortir molt satisfet. El cert és que després de la peli, la Laura i jo vam anar connectant un xic més.
Després del cine vam sortir a sopar alguna cosa així com en plan més senzill. I el caldo va començar a fer xup-xup amb suavitat.
Per cap d’any, el Sebas ens va convidar a casa seva per celebrar l’any nou, i d’aquesta forma el 2007 va començar carregat de bones sensacions. Naturalment, aquella nit no van faltar algunes cançons dels The Harmonic Ducks, els nostres “Patos” preferits, i algunes anècdotes del concert del passat estiu. Un bon grapat de brindis i rialles i bon rotllo.
I aquella va ser una molt bona nit de cap d’any on la Laura i jo vam dormir junts per primera vegada al seu pis de Montcada. Després, ja ens vam anar veient molt més sovint i aquella relació que havia començat un xic d’aquella manera, s’anava consolidant.
Però quedava un tema pendent, per tal d’aconseguir que aquell any pogués ser encara millor. Faltava el tercer àlbum del nostre grup preferit, que s’estava endarrerint més del compte. Seguien entre els més escoltats dels 40, i tot feia pensar que el nou treball sortiria en breu. Llavors van anunciar que al grup s’hi incorporava una noia com a baixista. Aquesta notícia ens va agafar a tots amb el peu canviat, i així d’entrada no ens va agradar molt.
«Per què punyetes han d’incorporar a aquesta noia, ara? Que no son prou capaços de tirar el projecte endavant?»
El que estava clar és que el projecta era d’ells, no nostre, i podien fer el que creguessin més convenient. Després, que el públic respongués, això ja seria una altra cosa.
Ells la van presentar a finals d’abril, que era més o menys quan se suposava que havia de sortir el seu nou disc. La Natàlia Castelló, tal com va dir el mateix Mike, venia amb molt bona formació musical en una escola de prestigi de Barcelona, i era una enamorada de la música del grup, segons va afirmar ella mateixa, i evidentment tenia moltes ganes de formar-ne part, així que va decidir contactar amb ells, i ara el somni es feia realitat per ella.
Va ser el John qui va sortir en defensa de la noia, força molest quan un periodista un xic agressiu va dubtar del que ella pogués aportar al grup.
—Ella ha vingut per aportar i per construir. I no dubteu ni un sol instant que tots hi sortirem guanyant —va assegurar amb valentia.
No cal dir que aquella va ser una roda de premsa un xic accidentada, i a mitjans d’estiu van fer una preestrena d’un dels temes que anaven a incloure al nou àlbum. El tema es titulava “It’s only rock, baby”, i us puc assegurar que tenia una força mai viscuda en cap dels temes publicats fins llavors pel grup. Segons deien, aquell era un tema escrit per la nova integrant, i donava la raó al que el John havia afirmat.
La Natàlia, o Nat com la coneixeríem des d’aquell moment, quedava clar que havia vingut per quedar-se i aportar coses molt positives.
I creieu-me quan us dic que va ser ella qui ho va canviar tot. Tal com ho llegiu.