8a Escena – Capítol 2 Efecte 2000 – Investigacions
El viatge inesperat
Dijous, 5 d’agost de 1999, 09:30 h
Aquell matí, el Jordi sortia de casa amb una maleta plena de roba i un maletí de pell tancat amb una combinació de quatre números, amb un munt de documents al seu interior.
—Me’n vaig a Tarragona, a solucionar uns problemes de la fàbrica —li va dir a la seva dona, abans de sortir—. Estaré fora un parell de dies.
Ella ja estava acostumada a aquests viatges sobtats, d’un dia per l’altre o fins i tot anunciats pocs moments abans de marxar. Preferia no preguntar, perquè les respostes sempre eren més aviat evasives.
Va obrir el maleter del seu Jaguar per carregar-hi les maletes, i va posar el cotxe en marxa amb un sonor cop de gas. De seguida va ser ben lluny, camí de l’estació de Sants, on es trobaria amb la Sandra.
A dos quarts menys cinc de deu havia d’arribar el tren. Ho va fer amb uns cinc minuts de retard. El Jordi esperava a l’exterior, estintolat sobre el llarg capó del seu cotxe i amb els braços creuats, mirant impacient el seu rellotge.
La Sandra Müller és una noia d’origen alemany, d’encara no trenta anys d’edat, que va arribar a Barcelona l’any vuitanta-dos quan el seu pare era l’encarregat de posar en marxa la filial d’una important empresa alemanya. Hi van viure durant mig any i van tornar a Hannover, d’on eren originaris. Durant set anys, van tornar a Barcelona a passar les seves vacances d’estiu. La Sandra hi va conèixer un noi, i s’hi va quedar a viure per fer el màster en administració i direcció d’empreses. Tot i deixar-ho amb aquell noi, que segons ella era massa infantil i immadur i amb qui amb prou feines van sortir un any junts, ja no va poder abandonar la ciutat.
L’any noranta-cinc entrava a treballar a les oficines de Software del Barcelonès, i tres anys més tard, al juny es feia càrrec de dirigir la fàbrica de l’empresa a Tarragona. Poc temps després, el març de 1999, rebia l’encàrrec més difícil de la seva vida, però al mateix temps el que més recompenses li podria donar.
Quan la Sandra surt de l’estació, de seguida veu al seu cap que l’espera a l’exterior.
—Disculpa’m pel retard —s’excusava ella, al mateix temps que li feia un intens petó—, però per variar, el tren no ha anat a l’hora.
—No pateixis, anem amb temps de sobres per arribar a l’aeroport. L’avió a Zuric surt a tres quarts de dues.
Camí de l’aeroport, enmig d’una conversa tot repassant detalls del que havien de tractar amb els coreans l’endemà, el mòbil del Jordi va sonar. La Sandra li va agafar de la butxaca interior de l’americana, que ell havia deixat sobre els petits seients del darrera.
—És el Santi.
Sense perdre de vista la carretera, li va allargar la mà per agafar l’aparell.
—Què cony vols? Si no és res urgent, ja et vaig dir que no m’emprenyessis.
—És que li volia comentar una cosa del seu fill. M’ha semblat que l’An…
—Ara et dediques a seguir la meva família? —el va interrompre ràpidament— Només t’has d’encarregar de la meva dona, de mantenir-la lluny, que no sàpiga res. Dels meus fills ja m’encarrego jo. T’ha quedat clar!
—D’acord Senyor, com vulgui.
Li va passar el telèfon a la Sandra, que va penjar ràpidament i el va guardar. El trànsit era intens fins a les proximitats de l’aeroport, però anaven bé de temps. Després d’atendre els consells del personal de vol, l’avió a Zuric va alçar-se puntualment. Abans de dues hores ja eren al seu destí. El divendres, en un conegut hotel de la ciutat, els esperava una reunió important amb els inversors coreans per preparar la compra de la fàbrica a la Xina, i poder començar la liquidació de la fàbrica de Tarragona. Aquell centre de producció només portava que problemes, i s’estava dilatant massa el seu tancament. Els problemes eren sinònim de perdre-hi diners, i això volia dir més problemes.
