The Harmonic Ducks | Capítol 04
Grans experiències
El grup figuerenc s’anava fent gran, i després de l’exitosa primera gira, que va finalitzar a principis de 2004, ja van anunciar que allò només era el començament.
—Penya, estigueu preparats perquè s’acosten grans coses!—va cridar el Mike abans d’acomiadar-se al final de l’últim concert celebrat a una coneguda sala de concerts de Barcelona.
Jo hi era, allà a la pista mig embogit per la follia col·lectiva, cridant «No n’hi ha prou! En volem més!»
Segurament perquè van atendre el clam de tots nosaltres, o possiblement perquè ja ho tenien mig enllestit, el segon disc no es va fer esperar massa. Amb prou feines va passar un any, i ja estaven anunciant per tot arreu que els “Patos” acabaven de posar a la venda el seu segon àlbum, al qual van titular “Love is not the only one”.
I per descomptat que amb els amics no podíem deixar d’escoltar tota aquella colla de cançons que ja anaven calant en la nostra cultura, igual que ho havien fet anys enrere grups com Sau o els Pets, per dir-ne uns pocs i no estendre’m en excés.
Quan a finals de la primavera de 2006 es van anunciar els cartells d’alguns dels festivals de música més importants, amb els col·legues no vam dubtar ni un segon de comprar les entrades per un dels més populars de la Costa Brava, on els “Patos” hi tocarien com a final de gira de presentació del seu segon treball.
Ens vam haver d’organitzar per dormir en un càmping pròxim al lloc del concert, que en realitat estava a uns trenta minuts, però és el que hi havia. I per descomptat que els quatre ens ho vam passar d’allò més genial aquell cap de setmana.
El divendres al vespre arribàvem al càmping, on havíem llogat un bungalou, i ens hi vam instal·lar. Era a mitjans de juliol, i un parell de nosaltres començàvem les vacances. I no cal dir que ho vam aprofitar per fer un dissabte de sol, platja i a lligar (o no…). Però si més no, que no es digués que no havíem tirat la canya. Cap a quarts de set de la tarda tocava preparar-se. Dutxa, empolainar-se, algun got, uns riures i a engrescar-nos. Cap al cotxe i mirar de trobar aquell espai de concerts al capdamunt d’una muntanya i amb el Mediterrani als seus peus, a l’espai d’un castell que era més aparença que una altra cosa. Però nosaltres no estàvem allà per aparentar. Allà hi havíem anat per gaudir. Per gaudir de la música d’un dels grups de la nostra terra més internacionals. I cantar. Per descomptat. Fins acabar afònics, si calia.
Durant la hora i mitja que va durar el concert, els himnes del primer àlbum es barrejaven amb les noves cançons del segon. I per descomptat, no va faltar la cançó que els va donar a conèixer, quan tot just es dedicaven a fer versions. Amb tota la gentada que hi havia allà, era fàcil que els uns pels altres ens engresquéssim a seguir cantant. Hi havia molt bon feeling, cosa que ho convertia en una experiència difícil d’explicar.
I aquell va ser un dels millors concerts als que he assistit mai.
El final d’aquella nit va estar plena de petits grans moments. I algun que altre número de telèfon. Allà hi vaig conèixer a qui poc després seria la meva nòvia. Ella es deia Laura i era de Montcada. Una noia amb bon tipet, senzilla, de cabell curt i moreneta (de pell i cabell), amb qui vaig començar a sortir unes setmanes després del concert. I és que els missatges de text que van venir després del concert van ser molt habituals, carregats de molt bones intencions i algunes idees sense filtre.
El mite dels The Harmonic Ducks havia nascut, i no tenia pinta d’acabar. Després d’aquell estiu, amb els amics quan ens reuníem sempre ens vam dedicar a recordar cosetes d’aquella nit. Perquè els col·legues ja ho tenim, això, que de ben poca cosa en fem una història infinita. Com quan el Sebas ens explicava les seves historietes quan va anar a fer la mili a Melilla. Que si, que no va tornar massa fi el xaval, però ocupava bones estones del nostre temps. O el Xevi, sempre explicant cosetes de quan va anar a estudiar a Barcelona. Que no vaig entendre mai què li va donar per anar a estudiar ciències del mar, si ell era un paio de muntanya. O jo mateix, quan parlàvem de l’època d’estudiants a la FP. A mi no m’agradaven gens les matemàtiques, però teníem un professor que no només no s’assabentava de gaire res a classe, sinó que a més podies tenir el llibre a mà quan hi havia examen, cosa que ens facilitava la feina i ho feia un xic més divertit. Fins que un dia va caçar a un company de classe i va trencar aquella màgia. Després ens van canviar el profe, i ja no va tornar a haver màgia mai més. O el Josep, el més gran de tots nosaltres, que quan sortíem de marxa sempre es quedava plegat de braços a la barra. Com si la fortuna l’estigués esperant a ell… i és clar, ens fotíem una mica d’ell.
,🤔🤔🤔🤔😜😜😜