The Harmonic Ducks | Capítol 06
La Nat i la nova història
I amb aquell nou tema ja repicant pels nostres caps, la vida seguia fent de les seves, cadascú de nosaltres amb les nostres coses. Jo estava treballant amb els meus pares a la botiga de roba. I perdoneu-me si us dic que no era una tasca fàcil. Però el cert és que no ho era. Perquè entre atendre als clients, fer els inventaris i assegurar-se que la caixa no es desviés ni un cèntim… vaja, que no ho era pas, de fàcil.
Pel mig calia guardar alguns moments per gaudir dels caps de setmana amb els amics, que com deia, cada vegada ens vèiem menys. Gaudir, una expressió molt fàcil de dir i un xic més complicada de complir. A mesura que ens anàvem fent grans, els gustos i necessitats anaven canviant, amb les nòvies ja instal·lades a la colla. Malgrat tot, sempre hi havia un moment per poder trobar-nos i recordar les nostres batalletes. No ho dubteu pas, això!
Però començàvem a abraçar els quaranta, i seguíem ben enamorats de la música d’aquell fantàstic grup figuerenc, i estàvem expectants per poder escoltar aquell anunciat tercer àlbum. I del que realment pogués aportar la Nat, més enllà d’aquella fantàstica primera cançó que ens havien presentat.
El que en coneixíem d’ella és que havia estudiat en una molt bona acadèmia de música de Barcelona, i que era filla d’una família ben assentada econòmicament, propietària d’un negoci de perfums. Però pel que sembla, la filla els havia sortit un xic heavy. Era una apassionada declarada de grups com Iron Maiden, AC/DC i sobretot dels Guns N’ Roses. Per tant, la seva aportació al grup com a baixista prometia emocions fortes, malgrat que la publicació d’aquell esperat tercer disc s’estava fent esperar més del compte.
Finalment va ser a l’octubre de 2008 quan es va publicar l’àlbum “Millions of stars above us”, i de seguida van anunciar la gira per al març de l’any següent.
Per desgràcia, tot no poden ser bones notícies, i poquet abans de Nadal em va tocar la grossa de les notícies dolentes.
La Laura, amb qui fins llavors havia aconseguit trobar una mena de pau interna i una bona motivació, em va deixar. Sembla que feia un temps que hi donava voltes, i finalment ho va decidir.
—Al gener me’n vaig a ajudar amb una ONG a l’Àfrica subsahariana —i ho va dir com si jo no hi tingués gaire més a dir—. Ja saps que sempre he volgut fer alguna cosa així, i la Joana —que era una amiga seva— m’ha presentat a aquesta gent.
Si, és cert que és una tasca molt lloable la d’anar a ajudar a la canalla necessitada, però per mi va ser com si em caigués una cisterna d’aigua freda plena de glaçons, tota sencera, al meu damunt.
Per sort, la vida segueix endavant, i ara tocava assumir-ho. No vaig tenir massa ganes de comiats. En aquell moment els trobava sobrers i innecessaris.
La nit de cap d’any s’acostava, i no em venia de gust fer res, però tampoc em divertia la idea de quedar-me sol a casa, així que me les vaig empescar perquè el Sebas em convidés a casa seva. També va venir el Xevi, cosa que no m’esperava, i després de les campanades i tota la pesca, vam sortir una estona de festa cap a una discoteca per seguir brindant per la nostra amistat, saltant i cantant un munt d’himnes de totes les èpoques, com correspon a tota bona festa de cap d’any, i després del dia 1 de gener, ja en parlaríem.
Durant aquells primers dies, m’ho vaig organitzar perquè els Reis em portessin el CD del nou àlbum dels The Harmonic Ducks, i poder-lo gaudir intensament quasi a l’instant. I oblidar-me de la resta del món. Suposo que aquesta era part de la màgia dels “Patos”.
I per descomptat, poder valorar en primera persona quina era la nova firma del grup. Aquella noia quedava clar que tenia molt de talent, i molta, moltíssima energia. El so d’aquell disc, en cadascuna de les nou cançons que el componien, deixava plenament satisfet al més exigent dels crítics.
Quedava clar que la Nat hi aportava un toc un xic més fosc al conjunt, més propi del bon heavy metal, però mantenint molt bé les arrels del grup, més d’estil glam-rock.
Per mi, un dels millors temes era el de Jubilee, que al meu entendre era com una mena de celebració religiosa-satànica (si, ja se que sona estrany, però és la meva modesta opinió), del rock dels anys ’80.
De fet, passat un temps, la mateixa Nat va afirmar durant una entrevista en un programa de música de la televisió que aquell tema era una mena d’homenatge a l’àlbum WAR, dels U2, que aquell any complia vint-i-cinc anys. I que per aquest motiu, la cançó es titulava “Jubilee”. Vaig pensar que potser jo no anava tan desencaminat.
Tres anys després d’aquell excel·lent disc, va arribar el quart, el qual van titular “American Dream”, homenatjant allò que els havia portat fins al món de la música. I no és que l’àlbum fos dolent, però potser s’estava tornant massa comercial amb la revisió d’aquell tema originari, ara convertit a “You still looks so pretty tonight”, i d’alguna forma perdia l’essència del grup. Potser jo ho veia així perquè era així, però potser ho veia així perquè nosaltres també ens anàvem distanciant. La vida, tossuda com és, ens marca nous reptes i finalment el Xevi va marxar a viure a Mallorca l’any 2009, empès per la passió pel mar. Després de començar a dedicar els caps de setmana a la seva passió, allà hi va conèixer una noia, la Marta, que el va portar a contactar amb una fundació que estudiava la biodiversitat de la Mediterrània. Em consta que ben bé durant un parell d’anys va estar viatjant en vaixell per diferents ports de l’arc mediterrani, fent tot un grapat d’estudis.
Amb l’arribada d’aquest quart àlbum van començar els rumors que el Mike s’entenia amb la Nat, cosa que va anar desequilibrant el grup malgrat que ell sempre ho va negar. Deia que eren afirmacions sense fonament. Però el cert és que la química que tenien dalt dels escenaris feia sospitar.
Es podria dir que la Nat, pel Mike, era com una barreja entre el Paul McCartney pel John Lennon, i la Yoko Ono pels Beatles. Complement i destructiva en una sola persona. Això va anar minant la seva relació amb la Lisa, fins que al 2013, poc abans de sortir al mercat el seu cinquè àlbum, es diu que la Lisa el va deixar a l’estacada. Cosa que va provocar una reacció en cadena molt difícil de controlar.