Vol FF153: El misteri del passatger 23A | Capítol 10
La tercera identitat
Si el finger tenia una porta de servei i una escala que donava accés des de la pista, tal com afirmava aquell home de l’hospital a qui amb prou feines podien veure la cara, potser l’Steven havia disposat d’ajuda externa i estava tot planificat. Amb l’accident inclòs? Aquella acció semblava massa macabra, fins i tot per l’historial del perseguit Houdini de les pistoles.
A l’aeroport de Milà, de tornada a Roma, abans d’accedir a l’avió la Kate va decidir fixar-se en aquell detall al que, fins avui, no hi havia parat mai atenció. Efectivament, a la seva dreta, just abans de la secció que connectava amb l’avió, hi havia una porta. Per desgràcia, les parets del finger eren opaques, i no permetien veure-hi més enllà. Donant per suposat que des d’aquell punt era possible accedir a la pista, va decidir esperar-se uns instants a que tothom hagués entrat. Llavors es va presentar al noi que donava la benvinguda als passatgers, per preguntar sobre aquella porta.
—Si senyora. Dóna accés a la pista. Però només és per al personal autoritzat.
—Per descomptat. Però seria possible que un passatger volgués utilitzar-la?
—Si no és que compta amb la complicitat d’algú, no senyora.
Aquesta última resposta va semblar satisfer la seva curiositat, i de pas donava sentit a la desaparició de l’Steven. Segurament havia comptat amb l’ajuda d’algú des de baix a la pista, que obrís la porta i l’ajudés a desaparèixer.
De tornada a la comissaria, a Roma, amb el comissari va comentar tot allò que havia explicat el Giancarlo des del llit de l’hospital, i també el detall aquell de la porta i l’accés a la pista. Ambdós van estar d’acord que era un detall que podia donar sentit a la desaparició, però resultava lamentable que fins ara ningú sabés res del retard en la sortida del vol.
—Com pot ser que no s’hagi mencionat fins ara?
—Doncs la veritat és que no ho entenc —va respondre el Mario—. Suposo que tots ens vam centrar en l’accident, i no vam reparar en el fet que l’avió anés a l’hora o amb retard. En aquell moment era un detall menor.
—OK, però si faltava un passatger, no creu que no era tan menor, aquest detall?
La pregunta feta per la Kate va deixar uns instants sense paraules al comissari, que no va saber què respondre. Ella va anar a l’armariet de seguretat de la comissaria. En va treure el seu portàtil oficial per connectar-se al correu de la feina. Hi havia un avís del seu company de l’oficina de Nova York, amb nova informació sobre el Fabrizio Vitella.
A més de verificar el que ja sabien respecte del comptable, el Michael comentava que després d’interrogar-lo al seu apartament de la 5a Avinguda, havia aparegut una agenda. En ella hi havia un nom que no tenia res a veure amb els que coneixien fins llavors, però l’home assegurava que era el de la foto on s’intercanviaven uns sobres.
Aquell nom que mencionava, per algun motiu li resultava familiar. Algunes imatges van atacar els pensaments de la Kate. Després de llegir un parell de vegades aquell correu, va obrir la fitxa que el Michael havia adjuntat.
—Hòstia puta! —Va donar un cop de puny amb la mà dreta sobre la taula.
El Mario es va girar per veure què havia passat.
—Estàs bé?
La Kate estava amb els ulls grans com unes taronges, mirant fixament a la pantalla.
—Què… si… no…
El dossier que l’hi havia enviat el Michael ho canviava tot per complet. Va tardar uns segons a reaccionar. Va aixecar-se per fer una volta pel despatx. Aclarir una mica les idees. Als pocs segons, va començar a explicar-se.
—Que m’ha arribat informació des de Nova York. Recorda el comptable? —El Mario va fer un gest d’assentiment amb el cap—. Vaig enviar a Nova York la foto de la Galeria Borghese, per veure quina informació podien treure del tal Fabrizio. Ara entenc moltes coses!
Durant uns instants, la sala es va quedar en silenci.
—Com per exemple?
—És una història molt llarga. Intentaré resumir-ho. Recorda quan vaig agafar les llistes d’uns quants vols, i vaig demanar buscar informació de tres persones?
—Si, és clar. Hem avançat bastant, des de llavors.
—Un d’ells sembla que no era ningú. Aquell tal James Manson. El cognom em devia confondre. El segon em sonava d’alguna cosa, i ha acabat sent aquest comptable, i una bona veta d’on estirar. L’altre, el de nom de pel·lícula, resulta que no em resultava desconegut del tot, i ara ho entenc. Fa molt temps, al principi d’arribar a Nova York, vaig estar sortint amb un home. Ell era uns anys més gran, i d’un dia per l’altre em va deixar. Tan sols em va escriure una nota dient que ho feia per la seguretat de tots dos, i que algun dia ho entendria. Jo era massa jove llavors. Em vaig emprenyar molt amb ell, i no en vaig saber mai més res.
—I què se suposa que té a veure això amb el nostre cas?
—Molt fàcil. Aquell home es deia Mosses Kelly. Suposo que, de forma inconscient, el nom de Mos Eisley em va recordar molt al seu, i per això el vaig escollir entre tots els d’aquella llista.
Amb un gest amb la mà dreta, la Kate va convidar al comissari a mirar la pantalla del seu portàtil, indicant el nom que figurava en aquell dossier.
—Veu aquesta fitxa policial? És la del Mosses Kelly. Uns quants delictes menors, multes de trànsit i algun aldarull en locals.
—Val, però perdona’m si no entenc res. Què té a veure que dos noms s’assemblin, i que un exnòvio teu tingui aquesta fitxa policial?
—Fàcil, amic meu. Fàcil. Aquesta fitxa me l’han fet arribar perquè el senyor Vitella diu que va venir a Roma a visitar un vell amic seu. Aquest amic és el Mosses Kelly, l’home de la fotografia de la Galeria Borghese. Per tant, podem deduir que Steven Walker no deu ser el seu nom real. Que de fet, el seu veritable nom és Mosses Kelly. I que les fotos que tenim del Mos Eisley s’assembla massa als altres dos. Sempre em va agradar el cabell que portava, llarg i caigut del mig cap als costats. La barba del passaport austríac despista una mica, però és el mateix pentinat. Cabronàs! Ara entenc per què em vas deixar!
—Molt bé. Suposem que el paio fa servir tres noms diferents. Llavors, per tot el que m’has explicat de la porta del túnel d’embarcament, i els fets tal com estan, potser no fugia de cap màfia. Potser, després que aquell confident vostre el reconegués, sabia que anàveu darrera la seva pista, i tan sols volia fugir deixant pistes falses.
Allò va fer reflexionar una estona a la Kate.
—Per primera vegada tenim al nostre davant una versió que comença a tenir cap i peus.
—Suposo que el fet que haguéssiu sortit junts fa vint anys, no serà un problema.
—Què? Per descomptat que no! D’allò fa molt de temps, i no hi havia pensat mai més. Si és qui sembla, és un criminal. Pensem com ho hem de fer, però anem a per ell.
