Vol FF153: El misteri del passatger 23A | Capítol 11
L’informe final de l’aerolínia
Feia més de quatre mesos des d’aquell accident avió als Alps italians, i les investigacions havien avançat molt, però encara quedaven dubtes per aclarir a l’opinió pública. Els mitjans de comunicació encara es preguntaven què havia passat, realment, amb el vol FF153.
Durant aquest temps, els tècnics havien reconstruït l’avió, peça a peça, partint de totes les parts que s’havien pogut recuperar del lloc de l’accident, i havien contrastat totes les dades que les caixes negres havien registrat.
Finalment, la companyia Fast Fly havia convocat pel diumenge 29 de juny de 2014, una nova roda de premsa. Era el moment de donar a conèixer l’informe final.
L’expectació aixecada per aquella nova compareixença, sens dubte, superava fins i tot la de l’anterior, dos mesos enrere. La sala, cedida per l’ajuntament de la ciutat, s’havia quedat petita degut al gran nombre de mitjans de comunicació internacionals acreditats, i és que quan es va conèixer que el nom del passatger desaparegut coincidia amb el d’un fugitiu buscat pels federals americans, va se motiu de les més controvertides opinions per part de la premsa.
Al representant de la companyia aèria l’acompanyaven el comissari Mario Rossi, dos dels seus ajudants, la jove inspectora Lucia i el detectiu DeLuca, i la Kate Stewart, l’agent de l’FBI que havia col·laborat en la investigació.
La primera intervenció va ser pel representant de l’aerolínia.
—Tal com ja vàrem dir en l’última roda de premsa, lamentem molt totes les filtracions que s’han donat durant tot aquest temps, i expressem el nostre condol per les famílies de les víctimes. Aquestes aniran rebent les informacions per saber què han de fer, i poder reclamar el que els pertoqui.
«Respecte de l’estat de l’aparell, ja en vam donar detalls acurats en l’última compareixença, i es descarta definitivament que l’accident fos produït per un error mecànic degut a un mal manteniment de l’aparell, tal com s’ha dit en algun mitjà de comunicació. No obstant, volem aclarir que, definitivament, tampoc ha estat producte de cap mena de sabotatge o atemptat, com en algun moment també s’ha comentat. Després de creuar totes les informacions que tenim, podem assegurar que va ser només un lamentable accident. S’hauria produït un bloqueig del sistema d’alerons, que juntament amb unes turbulències a la zona pròxima al lloc del desastre, haurien provocat un descens de la nau. Això hauria fet que el pilot no pogués recuperar alçada amb temps suficient per evitar la col·lisió.
Afegirem, també, que tot i no haver-se comentat abans, és cert que el vol va sortir amb alguns minuts de retard degut a que faltava un passatger, que va ser cridat pels altaveus de l’aeroport. Ens disgusta molt aquest error de comunicació. Però respecte aquesta part de la investigació, en passo la paraula al Comissari Mario Rossi.
Gràcies per la seva atenció.»
El comissari es va avançar fins al faristol, i després d’ajustar-se el micròfon a les seves necessitats, va començar a parlar.
—El tema del passatger desaparegut és, sens dubte, una de les parts de la investigació que ens ha tingut més desconcertats. De l’home en qüestió, amb passaport canadenc, sabem del cert que va passar tots els controls de l’aeroport, inclòs el de la porta d’embarcament. Això ens va fer pensar, des del principi, que si que havia pujat a l’avió, i per tant, calia trobar-ne el cos. Finalment hem pogut demostrar que aquell home no va arribar a embarcar. Gràcies a les informacions aportades per un dels supervivents, sabem que va estar al finger d’accés a l’avió, però el més probable és que, amb l’ajuda d’algú, fugís per la porta de servei del mateix finger. Malgrat que fins ara no hem pogut obtenir proves d’això, sabem que aquest home, que estava buscat per l’FBI per un atemptat a Nova York, fa servir diverses identitats. Una d’elles va ser utilitzada el dia després de l’accident, per sortir del país amb un vol amb destinació Viena. En les pròximes hores començarem una col·laboració amb la policia austríaca, per tal d’atrapar al fugitiu.
Una periodista de la televisió pública italiana, va llançar la primera pregunta.
—Si no poden demostrar que es va escapar pel finger, com saben que és ell mateix qui agafa aquest vol a Viena?
—Gràcies a les informacions aportades per l’agent de l’FBI —el comissari va girar lleugerament el cap a la seva dreta, cap on estava la Kate—, i la seva gran intuïció, vam investigar alguns noms de diversos vols entre els dies 15 i 16 de març. Això ens va portar a dues persones. Una d’elles, un comptable que treballa per diverses màfies de Nova York —es va escoltar un crit general de sorpresa—, i l’altra, algú amb un nom poc comú. Aquesta última persona és qui va volar a Viena. I gràcies a aquest comptable, sabem que els dos homes són la mateixa persona.
—I què hi feia un fugitiu de la justícia americana aquí, a Roma?
La pregunta venia del periodista d’una televisió dels Estats Units, especialitzada en notícies.
—La meva col·lega, com comprendran, em recomana no donar-ne massa detalls, però podem dir que el fugitiu hauria conegut, al Canadà, a una turista italiana. La noia, amb residència aquí a Roma, seria el motiu pel qual ell va venir fins aquí el dia 10 de març. Per les proves, sospitem que van fugir a la capital austríaca en diferents vols. Això encara ho estem investigant, i és per aquest motiu que ens posem en contacte amb la policia d’allà.
Una representant d’una pàgina de notícies d’internet, va agafar la paraula.
—Sabem que el passatger desaparegut es diu Steven Walker, però ha dit que és un fugitiu, i que utilitza diverses identitats. Ens poden dir quines son, aquestes identitats?
—Ho sento, però com he dit abans, d’això és millor que no donem massa detalls.
Moments després, des de la tercera fila, el representant d’un important diari de la regió de la Llombardia es va fer sentir.
—Diu que el fugitiu va venir a Roma, a visitar a una noia. D’això es pot deduir que era la seva nòvia? Se sap el seu nom?
—Evidentment, si va venir des del Canadà a veure-la, devien tenir alguna mena de vincle sentimental. Però m’hauran de disculpar, perquè tampoc els hi puc dir el nom de la noia. Han d’entendre que ho fem per respecte de la seva família.
—M’han arribat veus que la noia es diu Giulia Marini. És cert?
La pregunta venia del mateix periodista de la ciutat de Milà, que va dibuixar en la cara del comissari un clar gest de disgust. Com podia saber el nom de la noia, si mai l’havien fet públic?
De forma brusca, allò va posar punt i final a la roda de premsa.
