Vol FF153: El misteri del passatger 23A | Capítol 14
Operació Linz: accident a l’Autobahn
L’operació Linz havia permès arribar fins al saló d’estètica, donant molts bons fruits fins llavors, però per algun motiu, la Giula es negava a dir res més. Semblava que no pensava dir ni com ni quan podia retrobar-se amb l’Steven Walker. O el Mos Eisley o el nom que fos que hagués donat aquesta vegada. I això posava molt nerviosa a la Kate, que no parava de buscar respostes. Segurament, la Giulia notava que en aquella dona hi havia alguna cosa més.
L’agent de l’FBI va tornar a insistir amb la pregunta, enfocant-la des d’un altre prisma.
—Saps que el teu nòvio és un assassí a sou? Fa anys que el perseguim! Necessito trobar-lo, i ho necessito ja!
—Que m’amaga alguna cosa? Sap què? M’és igual el que fos en el passat! I tant me fot que vostè sigui policia, de l’FBI o el que sigui. Això no és Amèrica! Ell vol estar amb mi, i això és el que m’importa.
Mentre la Kate intentava treure més informació de la noia, que de sobte ja no semblava ni tan perduda ni tan innocent com l’havia descrit l’encarregat de l’estació de tren de Linz, el detectiu va rebre una trucada. Va sortir de l’habitació per atendre al telèfon, i abans de dos minuts es va acostar a la porta. D’un gest amb la mà esquerra, va demanar a la seva col·lega que l’acompanyés un moment a fora.
—Em confirmen que ja tenim els telèfons intervinguts, tal com em va demanar, i un parell d’agents a la porta d’on se suposa que viu ell. Si hi ha qualsevol trucada, o fa algun moviment, ho sabrem de seguida.
—Perfecte!
Quan tornaven cap a dins, per seguir amb les preguntes, la noia ja s’havia aixecat. La Kate la va agafar del braç dret.
—On et penses que vas?
—Que potser estic detinguda? Doncs me’n vaig a seguir amb la meva vida.
Ja que no ho podien impedir, van decidir deixar-la fer. Potser així seria millor. Al cap i a la fi, ara tenien més control sobre tot plegat, i més tard o més d’hora, un dels dos cometria un error. Esperarien, i quan fos el moment, s’hi llençarien com una àguila imperial sobre la seva presa. Però de moment, calia ser pacient.
Van abandonar la casa, i durant uns minuts es van esperar a dins del cotxe.
—Què ha volgut dir la noia, quan ha preguntat si amagaves alguna cosa?
La pregunta del detectiu l’havia agafat en fora de joc.
—No res…
Aquella resposta tan breu no va semblar convincent, i la va mirar de reüll.
—A veure, suposo que no haig de fer res de la teva vida privada, però de tot plegat m’ha semblat entendre que potser coneixies al paio aquest que estem perseguint. M’equivoco?
—Està bé —va dubtar uns instants abans de seguir amb la resposta—. D’acord, si. Fa molts anys vam ser nòvios. De fet, vam arribar a viure junts. Però llavors no tenia ni idea de qui era ell, i em va deixar. Podem tornar a Viena, per favor? Que no hi ha prou tius en el món, que m’ha de perseguir el mateix, després d’abandonar-me?
Mentre es mirava la seva col·lega, va posar el cotxe en marxa. Ell seguia remenant el cap. No entenia res de res. No ho veia gens clar. A primera hora de la tarda arribaven a la capital, i la Kate va demanar que la deixés directament a l’hotel on s’allotjava.
Aquella mateixa tarda, a última hora, es va produir una trucada.
—Ha vingut a visitar-te una agent de l’FBI?
—Perdona? —La Giulia s’havia quedat perplexa per la pregunta—. Com ho saps que ha vingut la tia aquesta? Que potser m’has d’explicar alguna cosa?
—És una història molt llarga, nena. Potser algun dia t’ho expliqui. Ara escolta’m bé. Si pogués, aniríem a Greenwich Village, però abans, necessito que demà tornis a Linz i m’esperis a l’estació de tren. A dos quarts d’una del migdia ens trobem allà, i ja t’explicaré el que vulguis.
Després d’escoltar aquella conversa, el Johann va trucar al mòbil de la Kate.
—Acabem de registrar una trucada del Mos a la Giulia. Necessitaria que vinguessis el més aviat possible.
—És necessari? Son quasi les nou del vespre, i estic cansada. No pot esperar a demà?
—Em temo que no, Kate.
En vista de tanta urgència, ràpidament va agafar un taxi per anar a la comissaría, a uns cinc minuts en cotxe. Després d’escoltar la gravació de la conversa telefònica, el detectiu tenia un dubte.
—Saps què ha volgut dir, amb això de Greenwich Village?
—Ni idea —va dir ella, sense mirar més enllà de la pantalla de l’ordinador des d’on havien reproduït la conversa.
—Aquest matí, la noia no ha dit res que fes pensar en Nova York. Per què deu haver-ho mencionat? Pot ser que sigui un missatge en clau?
—Si, suposo que podria ser —va respondre, mirant-lo—. Diu que s’han de trobar a l’estació de tren de Linz. Anem-hi demà, i faci que policies de paisà vigilin a la noia. No sabem on han d’anar. Ens veiem demà al matí.
—On vas, ara?
No va tenir temps a obtenir una resposta, que ella ja havia sortit de la comissaria. Era com si s’estigués calant foc. Uns quinze minuts després, va sonar l’emissora de ràdio.
—Aquí l’agent 1041. Acabem de veure a l’agent Kate entrant al domicili del Mos Eisley. No ens han informat que vingués. Què fem?
—Merda! Que s’ha begut l’enteniment? —Va fer una pausa, mentre pensava—. D’acord, estiguin alerta. Venim cap aquí.
La patrulla estava aparcada al davant d’un edifici d’habitatges molt modern, de quatre plantes i de línies molt rectes, situat a Baumgarten, al districte de Penzing. Des del cotxe podien controlar sense problemes la terrassa del segon pis i la zona d’accés a l’edifici. Des d’aquella posició privilegiada, van poder veure perfectament a l’agent de l’FBI baixar d’un taxi que acabava d’aturar-se allà mateix, i comprovar com ella s’endinsava per la portería.
Ella va picar al timbre de la porta, i de seguida es va obrir.
—Veig que has captat el missatge?
—Malparit! —Li va clavar una bona bufetada—. A què ha vingut això de barrejar-hi Greenwich Village?
—Quan em vaig assabentar de l’accident d’aquell avió, em va saber molt greu. No era, ni de llarg, la meva intenció que allò passés. Creu-me! Estava segur que m’havien reconegut al Canadà, i el més probable era que, tard o d’hora, algú decidís seguir els meus moviments. Així que vaig decidir viatjar a Itàlia. Necessitava organitzar una escapada, i estava segur que ningú sabia res sobre aquesta identitat meva. Després d’allò dels Alps, em vaig assabentar que portaves el cas, i des de llavors que he estat seguint les teves descobertes. Se que has parlat amb la Giulia, i estava convençut que escoltaries aquesta conversa telefònica.
—Així, doncs, ho has fet per fer-me caure en la trampa! —La Kate va tornar a aixecar el braç per etzibar-li de nou una bufetada. El Mos va parar-la—. Si per comptes de deixar-me aquella nota, m’haguéssis explicat qui erets, potser ho hauríem pogut arreglar d’alguna forma. Podries haver deixat la feina, la vida que portaves. Potser jo m’hagués quedat a la policia de Nova York, o potser hauria canviat de feina. Hauríem anat a viure a un altre lloc. Jo t’estimava, Mos. T’estimava! —Aquella debilitat, ara mateix jugava clarament en contra seva.
—Perdona’m, però ara faig tard a una cita.
—Que vas a alguna banda? A on marxaràs, aquesta vegada? Quin tren agafareu, tu i la tia aquesta, a Linz? Quin rumb prendràs, aquesta vegada?
—No t’ho puc dir. Ho saps perfectament.
—Saps que et vigilem. No podràs anar massa lluny. No arribaràs a l’estació de tren. Ni tan sols a la ciutat aquesta.
La Kate, en un acte a mig camí de la professionalitat i la ràbia, va agafar les manilles que portava, per provar de detenir-lo. Ell era més fort, i ràpid de reaccions, i va interceptar el seu moviment.
—Ho sento Kate, ho faig pel teu bé —es va treure una pistola d’electroshock per deixar-la estabornida durant uns segons—. Ara no puc estar per tu.
La va sostenir mentre ella es quedava dormida, per després deixar-la caure a terra amb suavitat. Va agafar una bossa de mà que tenia preparada, les claus del cotxe i va abandonar l’escena.
Quasi al mateix temps, arribaven un parell de cotxes patrulla. El detectiu va sortir d’un d’ells per anar directe al pis. La porta estava entreoberta. A terra, mig incorporada, hi havia la Kate.
—Què ha passat?
—Que ha jugat amb mi!
—Per què? Què vols dir que ha jugat amb tu?
—Sabia perfectament que escoltaria la trucada. Ho ha fet perquè vingués a buscar-lo. Greenwich Village, Johann. Això és el que ha passat! És on quedàvem quan volíem fer alguna cosa especial. I aquesta vegada, he picat de ple.
—Vinga, aixeca’t! Ara no és hora de lamentacions —va allargar el braç per ajudar-la—. Ja en parlarem més tard del que ha passat. Tens idea d’on pot haver anat?
Va tardar uns instants a respondre, mentre es recuperava.
—Ni idea. Només m’ha dit que feia tard a una cita. Res més. Necessito descansar.
—D’acord, si vols pots fer-ho a la comissaria. Pot ser que aviat hi hagi més novetats. Així no farem tants viatges. Et sembla bé? Em temo que aquesta serà una nit llarga.
Ella va acceptar el tracte. Si el fugitiu feia tard a una cita, podia passar qualsevol cosa.
—Està bé. Anem-hi. Però necessito que comprovin com ha pogut marxar. Segurament haurà agafat el seu Maserati. Suposo que serà fàcil de seguir?
A l’aparcament de l’edifici on vivia el Mos Eisley, la patrulla havia estat revisant el pis i l’aparcament, on havien trobat el Maserati perfectament guardat. El motor estava fred. Feia hores que no s’havia mogut de lloc. Van començar a buscar imatges de les càmeres pròximes a l’edifici, per comprovar si hauria pogut fugir a peu per alguna banda, sense que ningú s’hagués adonat de res.
Passaven uns deu minuts de la una de la nit. A la comissaria, per l’emissora de ràdio, comunicaven que hi havia un accident a l’Autobahn A1, a uns cinquanta quilòmetres de Linz. Un camió que transportava ferralla d’un desguàs, hauria tingut problemes. Possiblement havia bloquejat els frens. Hauria perdut part de la seva càrrega, quedant-se travessat a l’autopista ocupant els tres carrils i bloquejant la circulació. Un cotxe havia xocat, i després s’havia incendiat.
Fins allà s’hi van desplaçar els bombers i una patrulla de carreteres de la policia de Linz, que seguint les ordres del detectiu Johann Schwarz, es van encarregar d’organitzar el trànsit sense tocar res més. Ja eren les dues de la nit quan el cotxe del Johann arribava al lloc dels fets. L’acompanyava l’agent de l’FBI.
A l’interior del cotxe incendiat, no hi havia rastre de cap cos. Només un maletí, que havia resistit al foc.
—Però qui collons és aquest paio?
—Potser ara entengui per què el vam batejar amb el sobrenom de Houdini!
—Què vols dir, amb això de Houdini?
El detectiu cada vegada entenia menys coses.
—Que potser no l’hi he explicat?
Després de comprovar que aquell home s’havia perdut una mica, la Kate va explicar-li la història del restaurant de Times Square, a Nova York, el maig de 2006. Acabada l’explicació, va demanar d’obrir el maletí. D’entrada, els policies eren força reticents a aquella petició, sense saber què hi podia haver al seu interior. Davant l’insistència de l’americana, van procedir. Al seu interior, només hi havia una nota.
«Ho sento, Kate. El que faig, és pel bé de tots dos. Potser algun dia ens tornem a trobar. Fins llavors, cuida’t!»
—Merda! Malparit! T’has tornat a escapar!
