Vol FF153: El misteri del passatger 23A | Capítol 13
Operació Linz: interrogant a la Giulia
Les investigacions fetes sobre els moviments de la noia amb la targeta de crèdit, van servir per descobrir algunes coses. L’endemà al migdia, el detectiu va trucar a la Kate.
—Tinc informació interessant que m’agradaria poder-la comentar amb vostè.
—Haig de fer unes gestions a l’ambaixada —va respondre ella—. Ens veiem aquesta tarda.
Cap als volts de les cinc, la Kate va agafar un taxi que la va portar des de l’ambaixada dels Estats Units fins a la comissaria. Va anar directament al despatx del detectiu.
—Hem pogut seguir alguns dels seus moviments. Sabem que a la ciutat de Wels es va comprar un cotxe de segona mà, i també que va treure diners d’un caixer. Aquest és l’extracte que ens han fet arribar des del banc, sobre els diversos pagaments fets fins ara.
La majoria, semblaven correspondre a botigues o a retirades d’efectiu.
—D’això en dedueixo que la noia es mou per la ciutat de Molln.
—En realitat és un poble.
—Bé, el que sigui. Entenc que son botigues de roba, i algun caixer automàtic, però aquest d’aquí, que té nom mig francès mig alemany. Sap què és?
El detectiu es va llegir el nom. Era un pagament del dia 10 de juny en un lloc que es deia “Coiffeur und Nagelstudio Molln”.
—És un centre d’estètica.
—Perfecte! Demà podríem anar a fer-hi una ullada, a veure què descobrim.
—Si, cap problema, però puc preguntar per què justament aquest negoci?
—Entenc que no hi ha cap pagament fet ni a hotels, ni res que s’hi assembli. I segons la targeta, no acostuma sortir a comprar en súpers ni botigues d’alimentació. Per tant, suposo que es deu estar a casa d’algú. I els centres d’estètica son de la mena de llocs on les dones ens acostumem a relaxar. És fàcil que hagi explicat alguna cosa que ens serveixi a nosaltres.
Des de Viena era un viatge de dues hores i escaig en cotxe. Van sortir ben d’hora, i cap a les 10 del matí ja hi eren. Molln és un poble de tres mil i pocs habitants. Tot i ser força gran d’extensió, està format per cases típiques de la zona, de poca alçada i molt disseminades, i amb poca indústria.
Es van presentar al centre d’estètica. En veure entrar aquelles dues persones tan ben vestides a primers de juliol, les dues dones que estaven esperant les van observar amb cara de sorpresa. Un home i una dona junts i vestits així, no devien venir a fer-se la manicura?
El detectiu es va adreçar a la propietària, una noia d’uns trenta-i-pocs, amb els cabells força llargs tenyits d’un color blau bastant cridaner i recollits amb una agulla de cabell. En alemany va presentar a la dona que l’acompanyava, i el motiu pel qual estaven allà. La noia es va excusar un moment a les seves clientes, i va demanar que la seguissin fins una estança separada.
—És curiós, perquè tot i presentar-se amb un nom d’aquí, no semblava del país. No parla l’alemany amb massa fluïdesa, que diguem. Ha vingut un parell de vegades, i recordo que va explicar alguna cosa sobre un home que va conèixer durant un viatge que havia fet al Canadà.
En escoltar la traducció que va fer el detectiu, la Kate va demanar que li preguntés si per casualitat no sabia on s’allotjava la noia de la foto. La perruquera va respondre en anglès, per estalviar traduccions.
—Si, la segona vegada que va venir va comentar que s’estava a casa dels Winkler.
—Sap l’adreça d’aquesta gent? —Va preguntar la Kate.
Els hi va escriure en un tros de paper, mentre els hi donava algunes indicacions.
—Son una gent molt important aquí al poble. No els hi diguin que he estat jo qui els ha donat la seva adreça, d’acord?
En sortir del centre d’estètica, el Johann es va adreçar a la seva col·lega.
—Si que tenia raó, amb això que en aquests llocs us relaxeu. L’haig de felicitar per la seva perspicàcia.
Sense perdre temps, es van dirigir fins a l’adreça que els havia anotat en aquell paper. Van trucar al timbre. Uns instants d’espera fins que va sortir algú. Després d’escoltar les explicacions del detectiu, i veure la foto, la dona va respondre.
—Em sap greu, però no la conec. No em sona d’haver-la vist mai. Per què la busquen?
Abans no va acabar d’escoltar la traducció, la Kate va intervenir.
—Està bé. Digui-li que no passa res, i que gràcies per la seva col·laboració.
El detectiu no ho va entendre massa, però va fer cas. De camí al cotxe, va dirigir una mirada d’inquietud a la Kate.
—Aquesta dona menteix. Quan ha vist la foto, semblava nerviosa. Ens podem esperar, a veure si hi ha moviments. Què li sembla?
Ell va estar-hi d’acord. Acabava d’adonar-se d’un detall.
—Veu aquest Polo d’allà? —Va indicar una zona annexa a la casa.
—Polo? —Va preguntar ella.
—Si, el cotxe blau marí. És el que la noia es va comprar desprès d’arribar en tren a Wels. Segur que ella està aquí. Esperem que faci algun moviment ben aviat.
Van moure’s de lloc, per aparcar el seu cotxe on disposessin de millor angle per vigilar el de la noia. Més d’una hora després, van tenir una mica de sort perquè algú sortia de la casa i anava directe cap al Volkswagen. El detectiu va posar el motor en marxa per interposar-se en la trajectòria, impedint així que la noia pogués sortir.
Per sorpresa d’ells, era la mateixa dona que els havia atès abans.
—Així que ens volia enganyar?
La dona els va mirar amb cara de sorpresa.
—Sabem que aquest cotxe és de la noia de la foto que l’hi hem ensenyat abans —la Kate es va avançar, en anglès, donant per suposat que l’entendria perfectament.
—La Jutta és a dins? —Preguntava el detectiu—. Volem parlar amb ella. Cregui’m, és important.
La Senyora Winkler no va tenir més remei que acceptar la realitat. Va parar el motor i va baixar del cotxe. Els va convidar que l’acompanyessin a dins. Era una casa bastant gran, d’uns cent cinquanta metres quadrats de planta més el terreny. Els va fer esperar en una mena de sala d’estar, abans de pujar les escales. Uns minuts després, va tornar acompanyada de la Giulia.
La Kate va començar l’interrogatori que feia tants dies que volia fer. Es va treure la foto de l’Steven Walker per ensenyar-li.
—Coneixes aquest home?
La noia va fer que no amb el cap, però semblava força espantada.
—Estàs del tot segura del que dius?
El detectiu va insistir, mirant de buscar un to més pròxim.
—Per què l’hauria de conèixer? No sé qui és. No l’he vist mai.
Els nervis la començaven a trair, tremolant una mica. Llavors la Kate va decidir d’entrar amb tot.
—Mira reina, sabem perfectament qui ets, així que no em vinguis amb aquestes que no saps res d’aquest paio. Entesos Giulia! El vas conèixer durant l’estiu de 2011 al Canadà, i sabem que us vau trobar a Roma el març passat. Què has vingut a fer a Àustria?
La noia estava totalment desconcertada. Era evident que sabien moltes més coses del que deien.
—No ho sé… és tan atractiu, que me’n vaig enamorar de seguida. Va venir a Roma cinc o sis vegades a veure’m, i una vegada em va dir que volia deixar la feina aquella del llac, i marxar d’allà. Algunes coses a mi em semblaven estranyes, de tot allò que em deia, però tenia tantes ganes de veure’l, i estar amb ell, que quan em va dir que venia per estar amb mi i que ja no tornaria al Canadà, em vaig emocionar.
—I com ho pensava fer, perquè estiguéssiu junts?
—Em va dir que havia de solucionar algunes coses, i abans de marxar em va donar el passaport nou, amb aquest ridícul nom austríac. I que fes exactament el que m’havia dit.
—Com per exemple? És cosa d’ell que et quedessis a Linz, a passar uns quants dies, i després agafar el tren a Wels?
Va dubtar uns instants, abans de respondre.
—Si. Tot era idea seva. Em va donar aquesta adreça, que eren uns amics seus, i que m’acollirien uns quants dies.
—I després, què? Us heu de tornar a trobar?
