4a Escena – Capítol 5 Efecte 2000 – El desllorigador
Processant la informació
Dimecres, 1 de setembre de 1999, 08:00 h
De tornada a l’oficina després de la visita per Cambrils, El Robert no tenia massa clar com afrontar aquella jornada. A l’interior de la seva habitual motxilla hi duia el portàtil, com de costum, però també hi portava una llibreta. Aquell bloc que havia comprat la tarda anterior i que havia omplert amb un munt de notes, fruit d’escoltar la conversa entre el Jordi i la Sandra, i que li va servir per descobrir moltes coses. Però de tota aquella nova informació, n’hi havia una que el preocupava especialment. Ho va repassar una i altra vegada durant quasi una hora.
Va despenjar el telèfon i va marcar l’extensió del Carles. No passaven ni deu segons que entrava al despatx del Robert.
—Què, ja has fet memòria de la festa de l’altre dia?
—Perdona, què vols dir?
—Que si recordes alguna cosa més del que et va passar! Perquè jo te’n puc dir una.
—Com que me’n pots dir una? A què et refereixes? Recordo coses, ja t’ho vaig dir. Al bar hi havia un paio, que em va convidar. Aquelles dues ties. Que vam anar a aquella pensió i si, que vaig beure molt —de moment, el Robert es limitava a escoltar, a veure per on sortia l’altre—. Recordo que per algun motiu, va sortir el nom del Jordi Fortuny, i m’imagino que els hi vaig dir que el coneixia. Després ja només recordo que em vaig despertar tot sol en aquella habitació. I que et vaig trucar.
Durant uns segons, ni un ni l’altre es van dir res més. El Robert se’l mirava fixament, pressionant-lo. Finalment va decidir intervenir.
—Ahir vaig estar seguint al Jordi. No t’explicaré gaire més, només que va estar parlant amb la Sandra, la de Tarragona. Els vaig escoltar com parlaven de moltes coses, però n’hi ha una que em preocupa per damunt de la resta. Pel que deia, hi ha una cinta d’aquella nit, i pel que sembla, hi dius moltes coses. Pots fer memòria d’una puta vegada!
A fora, la Júlia es va girar mirant cap al despatx, espantada per aquella pujada del tò de veu del Robert. No acostumava a escridassar d’aquella forma al seu amic. Per sort, la porta del despatx estava tancada i ningú més va veure aquell gest xafarder.
A dins, el Carles va abaixar el cap. Va mirar de dir alguna cosa, però no ho va aconseguir.
—Quan facis memòria, m’avises. I a veure si aclareixes aquells dos casos que et vaig passar!
Va tornar cap al seu despatx. La Júlia se’l va mirar, però no va gosar preguntar res. Ara mateix, el Carles semblava un gos fugint d’una baralla perduda, caminant amb la cua entre cames.
Aquell dimecres s’havia tornat una jornada força tensa. El Carles no es podia treure del cap el mal geni del Robert. La Júlia no gosava preguntar res. Es van creuar moltes mirades. D’aquella mena de mirades que son molt més poderoses que totes les paraules del món.
Abans d’acabar el dia, hi va haver una última reunió al despatx del Robert.
—He mirat de fer memòria. L’únic que et puc dir és que una d’aquelles dues ties, quan vam entrar a l’habitació, em va dir que ho volia gravar en vídeo —va abaixar la mirada—. Que això les posava. Tot el que puc dir és que eren dues ties de bandera, i que tenien un bon polvo. I jo anava molt calent.
Els dos es van quedar uns segons en silenci, sense saber què dir-se. El Robert va ser qui va trencar aquell incòmode silenci.
—Més val que això acabi aquí —es va aixecar i va guardar el portàtil a la funda—. Estic cansat i me’n vaig a casa. Ens veiem demà.
Feia dies que no tornava a la casa d’Andorra. La moto s’havia quedat allà, i del pis de la Plaça Reial ja n’havia tornat les claus. Intentava tornar a fer vida normal. De moment encara tenia el Golf que havien comprat, però avui s’havia decidit pel Mercedes, un cotxe molt més confortable. Sortia del garatge del despatx amb la guàrdia ben alta. Tal com estaven les coses, no era qüestió de despistar-se ni un segon. Va fer un cop d’ull per tots els racons, i uns metres més enrere hi va veure alguna cosa que li va cridar l’atenció. Va recordar aquella descripció que la senyora Domènech havia fet, d’un cotxe que en certa ocasió havia vist aparcat al davant de casa seva. Va decidir fer la volta a l’illa de cases, per tornar a passar per davant de les oficines. Entre els stop, la parsimònia d’algun vianant creuant el carrer i un parell de conductors maldestres a l’hora d’aparcar, va tardar més del desitjat. Quan va tornar a passar per davant, el cotxe ja no hi era. No hi va donar més importància.
