Vol FF153: El misteri del passatger 23A | Capítol 05
Un bitllet que aixeca sospites
Malgrat tot el que havien descobert fins aleshores, el motiu que podia portar a desaparèixer al passatger del seient 23A, encara era tot un misteri. Sense cos, i sense més pistes, era impossible assegurar-ne la seva mort, i la companyia seguia afirmant que aquell passatger havia agafat el vol. Era evident que l’embarcament s’havia produït, perquè al registre hi constava la facturació d’una maleta a nom seu.
Amb l’ajuda de l’agent de l’FBI, la policia italiana revisava una i altra vegada els vídeos que els havia proporcionat l’aeroport de Fiumicino. Eren moltes hores de filmacions, entre les diverses càmeres de l’aeroport, i ajudats per les fotos de què disposaven per acreditar la personalitat de l’Steven Walker, quedava demostrat que aquell home havia agafat el vol. Hi havia imatges seves fins el moment en què es tancaven les portes del finger, demostrant que l’embarcament s’havia produït.
Aquest era un fet inqüestionable. Era possible, doncs, que entre aquest moment i el de tancar la porta d’accés a l’avió, hagués pogut desaparèixer sense ser vist? O potser ni tan sols haver-hi arribat a entrar?
«No pot ser, alguna cosa no encaixa en tot això —no parava de repetir la Kate—. És impossible que hagis agafat aquest avió. On t’has fotut, Steven?»
El comissari Rossi havia donat una targeta a l’agent de l’FBI, perquè si tenia necessitat de comentar qualsevol cosa, es posés en contacte amb ell.
—Aquest és el meu número personal de mòbil. Si ho necessita, em pot trucar a qualsevol hora —havia dit amb vehemència.
Portava ja un parell de dies a la ciutat, i la noia encara no havia vist pràcticament res de la capital italiana. Divendres a la nit va decidir sortir a caminar pels voltants de l’hotel on s’allotjava, a la vora de Castel Sant’Angelo. Es va aturar a contemplar el riu Tíber, a pensar una estona mentre es menjava un gelat de mascarpone. Un pensament sobtat, i al mateix temps estrany, la va atacar.
Va decidir trucar al comissari.
—Mario, Escolti’m! Tinc una idea que podria donar resultats. Necessito la llista de passatgers de tots els vols que sortien de Roma els dies 15 i 16 de març. Creu que ho pot aconseguir?
—Ehem, no ho sé… —va rondinar lleugerament—. Em penso que no serà fàcil, però mouré alguns fils, a veure què hi puc fer. Busquem a algú en concret?
—No ho sé, però faci-ho! Quan vegi la llista, espero poder descobrir alguna cosa.
Tal com el comissari havia dit, no va resultar gens fàcil d’aconseguir aquelles llistes. Les companyies es mostraven molt reticents a facilitar aquest tipus d’informació, a menys que estigués relacionat amb un cas directe amb algun dels seus vols. Dilluns van començar a tenir unes poques llistes, i a mig matí feien una reunió a la comissaria.
Després d’un parell de cafès, i de repassar-les una i altra vegada, la Kate va començar a cantar alguns noms.
—El mateix dia 15 surt de Roma, en direcció a París, un tal James Manson. Necessito que confirmin la seva identitat —va fer una pausa mentre passava el full al comissari.
—Ricco, t’encarregues tu de confirmar aquesta identitat?
—Prego, Signore! —va deixar anar el noi, que ràpidament es va dirigir a la seva taula.
—Aquí en tinc un altre que necessito confirmar. Un tal Fabrizio Vitella. Em sona d’alguna cosa i no sé de què. És d’un vol a Madrid el dia 15 de març.
La noia li va allargar el full al comissari, i al mateix temps, ell el va entregar a un altre dels seus ajudants.
—Aquí, un altre. Aquest nom és molt estrany. A algú li sona d’alguna cosa un tal Mos Eisley? Sembla que té passaport austríac. Es d’un vol amb destinació a Viena el dia 16 de març.
A la sala es va fer un breu silenci. Es van creuar algunes mirades. Tal com havia dit ella, era un nom molt poc comú. Inversemblant.
Una de les inspectores de la comissaria, la jove Lucia, es va decidir a agafar la paraula.
—Perdoneu —va dir amb la veu un xic tremolosa—, potser no té cap importància, però aquest nom el conec. No voldria ser friki…
—Què vol dir amb això de friki? Vinga, vagi al gra, senyoreta!
—Si senyora —es va adreçar a l’americana, que exigia avançar—, com deia, potser és una mica friki, però aquest nom és el d’una ciutat de l’univers de Star Wars.
—Estàs segura, Lucia?
El comissari no veia massa clara aquella opció. La Kate, però, estava impacient. Semblava interessar-li el que pogués aportar la noia.
—Bé, no és exactament una ciutat, és més aviat una mena de port per on hi passen els pitjors personatges: traficants, caça recompenses… ja sap, aquesta mena de gent. Surt a la primera de les pelis que es van estrenar, en l’escena aquella…
—És igual —la Kate va tallar l’entusiasme de la noia—, no m’interessa saber a quina de les pel·lícules sortia, però té una mica de sentit. Si això és cert, aquest podria ser el nom que ens interessa. Algú el pot investigar?
—Te n’ocupes tu mateixa, Lucia? —va preguntar-li el comissari.
—Si, i tant!
