The Harmonic Ducks | Capítol 10
Crònica d’un gran concert
Tan bon punt es va obrir la cortina que tapava l’escenari, es va fer un silenci sostingut per públic i músics. Era com si tots ens haguéssim dit què havíem de fer, tot i que no era cert (em penso…).
Tots quatre estaven en posició. L’Al degudament assegut a la bateria, per darrera dels altres tres, amb la seva barba característica i les baquetes encreuades reposant al damunt de la bateria. El John estava a la dreta de l’escenari, amb la boina i les ulleres rodones que el caracteritzaven, i la guitarra i el micro en posició. La Nat a l’esquerra de l’escenari, amb la seva típica camisa mig oberta i alguna samarreta de concerts anteriors, el baix preparat per fer soroll i la mirada de concentració accentuada per aquell mocador de cap (crec que n’hi diuen bandana) de tons càlids i motius florejats i el cabell caient cap a l’esquena. I el Mike, segurament objecte de totes les mirades de concentració del públic, al seu temps concentrat al centre de l’escenari, amb el cap mirant avall, aquell cabell ros clar rissat que li tapava lleugerament la cara i les cames lleugerament obertes i el micro entre les mans, al més pur estil dels anys 80.
Encara amb els llums de l’escenari a mitja intensitat durant uns vint segons, i els quatre aneguets de goma desfilant per la pantalla electrònica, tot l’escenari va començar a cobrar vida. Els llums van anar pujant d’intensitat i el Mike va anar alçant la mirada lentament. L’Al va deixar anar uns quants batecs de la bateria, i el John i la Nat van deixar anar uns pocs acords, que van repetir suaument per deixar que inundessin l’espai.
Enmig d’aquell preludi intens, de sobte el Mike es va girar cap als seus companys i va fer alguna mena de senyal alçant el braç esquerre. Llavors va fer una mitja volta creuant les cames i fent un salt, ens va mirar a tots nosaltres, i es va posar a cantar “Hymn for the people”.
Allò era un èxtasis col·lectiu descomunal. Aquella era una cançó que s’havia publicat al tercer àlbum, que originalment havia escrit el John, però que d’alguna forma hi havien acabat participant en la lletra o la música tots quatre. Ja llavors ens van explicar que era per donar les gràcies a tots aquells que els havíem fet costat fins llavors (estem parlant de l’any 2008), i que realment venia com anell al dit per aquella nit màgica del Sant Jordi de 2023.
—Molt bona nit penya! —Va cridar al final del tema—. Moltes gràcies per la vostra resposta d’avui. Tots nosaltres us estem molt agraïts. I especialment jo per haver-me aguantat tot aquest temps. Avui prometo que no us en penedireu!
Tots vam aplaudir sorollosament, i van començar a presentar els nous temes.
—El primer dels temes del nou àlbum es diu “What you did, Sandy?” —va introduir el Mike—, i va dedicat a parts iguals a ja sabeu qui —va fer una petita pausa—, i també a l’huracà del mateix nom. Dos huracans en un, i va per vosaltres!
Aquell tema era molt potent, era autèntic rock dur. Segons sembla, a la Lisa se la coneixia pel sobrenom de Sandy perquè en anglès feia referència al seu to de cabell. Ella era aquell «a ja sabeu qui».
—Run baby, run! Aquí l’amic John em va dedicar aquest tema quan jo estava sortint corrents del grup amb els meus problemes —uns pocs segons de silenci, i mirades còmplices entre ells dos.
I més canya sobre l’escenari! I així fins a deu temes nous intercalats amb vuit temes de treballs anteriors, fins arribar gairebé a la mitjanit. Quan ja semblava que marxaven, tenia pinta que el Mike anava a deixar l’escenari, es va començar a sacsejar com posseït per una mena d’energia invisible i va tornar a fer aquella mitja volta del principi del concert, per començar a cantar “I feel the sunshine after the rain”. Un tema a mig camí del pop i del rock, molt més alegre i ple de bones vibracions.
—Aquest el vaig escriure fa escassament dos mesos, poc abans de la data límit que la discogràfica ens havia posat per acabar aquest nou treball. Espero que hagueu gaudit plenament del concert!
Realment havien aconseguit el que semblava impossible, que la sintonia ratllés la perfecció, i tots vam començar a aplaudir i cridar enèrgicament. El Mike va anar presentant als seus companys d’escenari. Als coneguts John, Al i Nat, però també als tècnics que hi havia darrera. Tota aquella gentada que no veus mai però que saps que estan allà, i sense els quals tot plegat tampoc funcionava. Però a tots nosaltres ens faltava alguna cosa.
«No n’hi ha prou! En volem més!»
Si allà hi havia 15.000 ànimes, imagineu-vos el que devia ser tots junts cridant allò durant ben bé un minut de les nostres vides. Sense descans. I a l’escenari seguien tots quatre, quasi immòbils. Finalment la pregària havia estat escoltada.
De sobte van començar a sonar aquelles notes tan divertides de feia un munt d’anys, i “You looks so pretty tonight” va ofegar els nostres càntics. I de sobte, tots cantàvem perfectament sincronitzats aquella cançó que els havia fet famosos.
Definitivament aquell ja era, per definició, el millor concert al que havia assistit. I segurament ho seria per molt de temps.
—Gràcies penya! Fins aviat!