Sempre que passava per davant d’aquella casa senyorial, ja fos amb el meu avi o de més gran pel meu compte, m’aturava uns instants per fer-hi volar la imaginació. No era més que una casa en runes, però puc assegurar que d’alguna forma conservava tota l’esplendor de la que un dia havia fet gala. Situada al costat de la via del tren, molt a prop de l’estació, sentia que durant els anys daurats de la seva història aquella casa hauria esdevingut molt important. Volia pensar que potser hi havien passat destacades figures de la burgesia barcelonina de primers del segle XX (per imaginar que no quedi). Ara des d’aquells finestrals, ja completament nus de tota ornamentació, es podien observar perfectament les bigues de fusta, robustes com un roure centenari, ja caigudes en desgràcia reposant contra el terra per un dels seus extrems, mentre que per l’altre es negaven a abandonar el seu lloc original. Es veien algunes coses, com ara restes de cortines estripades onejant al vent. D’altres coses s’intuïen, però eren aquestes últimes les que em tenien més fascinat.
Fer una ullada al seu interior imposava respecte, amb aquella aparença tan fantasmagòrica provocada per l’incansable joc d’ombres que em feia sentir poruc, per si en algun instant feia acte de presència un esperit tal vegada molest per haver estat observat. Llavors jo sortiria corrents, pres pel pànic. Però tot i això, no podia resistir-me a observar més enllà de la façana, sempre ple de curiositat. Després de badar en aquell misteriós espai durant uns minuts, me’n tornava cap a casa.
Passats els anys la van derruir, per construir-hi al seu lloc un grup de cases unifamiliars adossades, però el que em sap més greu és no haver fet cap foto d’aquell espectre arquitectònic. Per sort, guardo la més valuosa de totes les fotos dins el meu cap.
Tant de bò tingués el talent suficient com per fer-ne una bona il·lustració!
P.D.: La foto que acompanya aquesta entrada està treta de la web Lindley Pless i és propietat de Niki Feijen.