Anem de copes-Efecte 2000

Capítol 4 Escena 1 Y2K

1a Escena – Capítol 4 Efecte 2000 – Secrets a mitjanit

Anem de copes

Divendres, 27 d’agost de 1999, 17:35 h

Feia un grapat de dies que el Robert i el Carles treballaven intensament, intentant encaixar les peces d’aquest cas que s’estava allargant més del que es pensaven. Però com tot a la vida, les millors coses passen quan menys t’ho esperes. La informació que ahir els hi va donar l’Àngel, el fill mitjà de l’empresari, era molt valuosa i feia replantejar-ho tot de cap i de nou. El mes d’agost s’estava acabant, i avui portaven ja moltes hores reunits. Potser havia arribat el moment de donar-se un descans.

La Júlia, per la seva banda, estava al seu lloc atenent les trucades.

—Ho sento, avui el Robert no hi serà en tot el dia… el Carles? No, tampoc hi serà. De què es tractava? —sempre acabava repetint més o menys el mateix— Bé, doncs en prenc nota i de seguida que puguin, o un o l’altre li truca. Adéu!

Tenia l’encàrrec de no passar cap trucada, a no ser que fos realment urgent. I res era més urgent que el cas Y2K, tal com ja l’havien rebatejat.

Passaven pocs minuts de dos quarts de sis de la tarda, quan els dos nois es van aixecar.

—Potser que descansem una mica. Et sembla que anem a fer una copa?

—Home, i tant! —va dir sorprès el Carles. No era massa habitual que el seu amic parlés de descansar.

Van sortir del seu despatx amb pas decidit, però de sobte el Robert es va aturar un instant.

—Júlia, anem a fer una copa. Et vé de gust venir amb nosaltres?

Allò la va agafar completament desprevinguda.

—Gràcies, però és que tinc encara algunes coses per acabar.

—Va dona, que avui convido jo. Anima’t!

No era gens habitual que el seu cap la convidés, i per uns moments no va saber què dir. Es moria de ganes de tenir una cita amb ell, però era el seu cap i mai s’havia atrevit a demanar-li directament, tot i sabent que ell no ho faria mai. Però per algun motiu, ara tenia la possibilitat d’assolir, d’alguna forma, aquell anhel. S’ho va pensar un instant, tot regirant nerviosa alguns papers de la taula. Finalment va acceptar aquella invitació.

El Carles, com a gran coneixedor de la nit de Barcelona, va proposar d’anar a un local que havien obert aquest any per la zona de Gràcia. Deien que hi havia un ambient molt agradable, bona música i que s’hi podia mantenir conversa sense problemes. Els hi va semblar una bona opció. De moment encara feien servir el Golf que havien comprat. Van sortir els tres junts. Ja tornarien més tard a l’oficina, a buscar el cotxe de la Júlia.

Entre copa i copa, i una conversa distesa i agradable, es va acabar fent una mica tard. Eren quasi les nou del vespre. El Robert va decidir proposar d’anar a menjar alguna cosa.

—Us hi apunteu? M’han dit que per la zona del Port Vell hi ha un local de tapes molt ben parit.

—Ah! Però coneixies algun local que no sigui l’oficina o la casa d’Andorra?

El Carles no s’acabava de creure que aquell esclau del treball també hagués sentit a parlar de locals d’oci.

—Què vols dir!

—No res, home. Que m’ha semblat graciós que qui proposés alguna cosa diferent a la feina, dues vegades en una sola tarda, fossis tú. Però vaja, que a mi em sembla perfecte, eh!. Anem-hi!

La Júlia se’ls va mirar amb cara de no entendre res. De cop i volta estava a punt d’anar a sopar amb el seu amor platònic, però encara hi havia algú pel mig.

—Vinga, per mi d’acord —va dir ella, després de mirar-los un parell de vegades—, anem a menjar alguna cosa, que tinc gana.

Ella es va deixar portar pel seu instint.

El local on van anar estava dedicat a la vida de mar. Les parets estaven decorades amb tot de fotografies de vaixells històrics que havien passat pel port de Barcelona alguna vegada, quadres amb nusos mariners i fanals i objectes diversos relacionats amb la pesca, distribuïts per tot el local. Les parets estaven pintades amb tons blavosos i les taules, fetes amb llistons de fusta que semblaven trets de la coberta d’algun vaixell antic, eren rodones de diversos diàmetres. Els tamborets, amb el seient de tires de vímet entrellaçades i una sola pota de fusta que descansava sobre una plataforma metàl·lica de forma cònica, es distribuïen en grups de quatre, sis o vuit segons la taula.

Van trobar una taula lliure, a prop de la finestra que donava al port, amb quatre tamborets. La Júlia es va asseure a la dreta del Robert, el més a prop que li va ser possible sense semblar que s’hi llençava al damunt, i el Carles va obrir la seva posició, guardant una distància semblant cap als dos, per tenir-los de cara. Es van demanar unes cerveses. Els cambrers, que anaven vestits talment com si fossin tripulants d’algun veler antic, anaven passant amb safates plenes de platets amb les diferents tapes fredes i calentes, perquè cadascú agafés la que més li convingués. Allà s’hi van estar una bona estona, fins que cap a dos quarts de dotze de la nit el Carles, després de mirar el seu rellotge nerviosament els últims vint minuts, es va aixecar.

—Disculpeu-me —va fer una última ullada al seu rellotge—, però és que se m’ha fet tard. He quedat amb una amiga. Us haig de deixar.

Es va emportar la seva gerra de cervesa i un bon grapat de platets de sobre la taula, va passar per la caixa a pagar. Abans de sortir per la porta, es va acostar de nou a la taula.

—Passeu-ho bé!

—Igualment, Litus!

—Igualment —va afegir la Júlia.

 

Opinió Mail

Segueix Telegram


< Capítol 2/Escena 8Capítol 5/Escena 4>

Comparteix aquest article:
error
Novetats web AlexCastell.com
Informa't de les novetats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada