Batalletes del metro parisenc

Batalletes del metro parisenc

Objectiu del text

Aquest era un exercici que proposava explicar una mateixa història des de diferents punts de vista. Vaig optar per utilitzar primer un narrador extern de la història, per després donar la versió dels tres personatges que intervenien.


Narrador extern

Un grup d’amics catalans, de viatge a l’aventura per França, s’enfrontaven a una difícil prova al metro de París. Havien de comprar els bitllets per viatjar, però no semblava que dominessin el francès.

–Volem quatre tiquets per anar a la Torre Eiffel –va preguntar un d’ells, gesticulant per fer-se entendre.

A l’altra costat de la finestreta hi havia un home curt de talla, grassonet i amb un bigoti força poblat que no semblava tenir voluntat per ajudar. En un d’aquells instants d’incertesa, un dels nois va decidir saltar-se el torn que donava accés al transport. De sobte, l’home de la finestreta, que fins llavors semblava que allò no anava amb ell, va sortir d’allà dins cridant amb un castellà quasi perfecte, que primer havien de comprar els bitllets.


Eloi

Encara me’n recordo d’aquella vegada al metro de París, quan encara no parlava ni un borrall de francès, intentant comprar els bitllets per anar fins a la Torre Eiffel. De bona fè intentava fer-me entendre, però aquell talòs d’allà dins sembla que no tenia el dia. Potser era aquell bigoti tan voluminós que no li deixava pensar amb claredat, però el cas és que va ser incapaç de voler entendre el que li demanàvem. Llavors el Martí, tan decidit com és ell, va i no se li acudeix una altra cosa que saltar-se el torn giratori.

Aquell paio, que no semblava tenir intenció de col·laborar, va aprendre el castellà de cop. Va sortir del seu refugi fet una fura, cridant que primer havíem de comprar els bitllets.

«Collons noi, ja era hora que ho entenguessis!»


Martí

Fa temps ja d’aquell estiu que l’Eloi, el Miquel, el Joan i jo vam anar de viatge a l’aventura per França, però aquella anècdota del metro de París serà difícil d’oblidar. L’Eloi és un paio que tot el que te d’alt ho té d’espavilat, i el metre vuitanta-vuit d’alçada imposa. Sempre és el que prenia la paraula i va decidir que podia manegar aquella situació, que podia entendre’s amb el de la finestreta per comprar els bitllets. Però no se’n va sortir massa bé, precisament i el paio no ens volia entendre. Potser és que aquell gabatxo no era el més simpàtic del món, però algú havia de prendre una iniciativa diferent i vaig decidir que ens havíem de saltar el torn per accedir al metro.

–Què carai, si aquest paio no ens vol entendre, anem per feina!

–Però què fots, Martí? –vaig sentir que em cridava el Miquel, sempre més cautelós amb tot.

Sembla que aquella acció, com va dir el Newton, també tenia la seva reacció i l’home va sortir molt emprenyat d’allà dins. Però al final ens va entendre i ens va vendre els bitllets.


Jean-Claude

Suposo que el meu company es va estranyar de veure’m allà fora, perquè mentre jo tornava al meu lloc de treball ell s’acostava per fer-me el relleu.

–Què passava? –em va preguntar passats uns minuts, quan vaig acabar d’atendre aquella colla de brètols.

–Aquests turistes tenen una barra que se la trepitgen –vaig respondre–. Et vols creure que volien agafar el metro sense pagar? Un d’ells ha decidit que havia de saltar-se el torn, i quan he sortit a parar-los els peus, a sobre es feien els ofesos. No et fot!

Comparteix aquest article:
Novetats web AlexCastell.com
Informa't de les novetats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.