8a Escena – Capítol 1 Efecte 2000 – Persecucions a sac
Els sicaris també saben buscar
Per fortuna, aquell parell de bèsties encara no en sabien res d’Andorra. Tenien feina per davant. Uns minuts abans de dos quarts de deu del matí, tornaven al barri de Sant Andreu. Aquell timbre novament sonava amb insistència.
—Si? —Una veu ronca i lleugerament embarbussada va ressonar per l’altaveu.
—Kiku, obre! Soc el Santi! Necessito que em busquis una informació urgentment!
—No pots esperar?
—Fot el favor d’obrir! No et dic que és urgent!
Finalment es va escoltar el soroll que donava per oberta la porta.
—Toni —va fer un gest amb la mà perquè el seguís—, anem a veure si descobrim on viu aquell desgraciat.
A la porta els esperava un home d’uns trenta i tants, amb els pantalons curts del pijama, panxa lleugerament corbada i badallant sense parar.
—Què cony passa… que ja no es pot dormir ni en dissabte?
—Espavila —li va etzibar el Santi—, que tenim un problema greu i necessito que ens busquis l’adreça d’un paio. Suposo que ho pots fer?
Clarament endormiscat i molt a contracor, va posar en marxa el mòdem i l’ordinador. Entre un aparell i l’altre, es van escoltar un munt de sorollets electrònics i mecànics. Semblava que no es volien acabar d’engegar mai. Al cap d’uns minuts buscava entre les carpetes de l’ordinador per obrir un programa, que uns segons després mostrava una pantalla per posar-hi un usuari i una contrasenya. Temorós que aquells dos el veiessin, va teclejar el que la màquina li demanava.
—A veure, què és el que necessites?
—L’adreça o adreces que pugui tenir aquest paio —el Santi li va acostar una targeta amb el nom i cognoms del detectiu—, si és que té més d’una casa.
Mentre es bevia una llauna de refresc, entrava algunes dades en aquell programa. Els altres s’ho miraven amb curiositat. Com podia ser que des de casa pogués treure aquella informació? Però ben mirat, mentre els hi trobés, tant els hi fotia. Després de molt esperar, els hi va imprimir un full amb la informació que havia trobat. Només apareixia un pis, a Terrassa, de més de cent metres quadrats. De moment, semblava satisfer les necessitats del Santi i el seu col·lega
—Gràcies Kiku. Ara continua dormint —li va posar la mà dreta sobre l’espatlla i li va estrènyer— que bona falta et fa, cabronàs!
Van sortir cagant llets d’aquell carrer estret, fent derrapar les rodes del seu cotxe. El temps corria en contra seva. Gràcies al seu contacte d’hisenda, ara ja sabien on vivia el Robert. Era un tercer primera, de cent trenta metres quadrats en un bloc de pisos amb servei de porteria, a tocar de Vallparadís. Entrar-hi no va ser fàcil. El porter no els volia deixar passar perquè havia trucat al pis del Robert, però no responia. Segurament no estava a casa. Ells van insistir que eren uns amics. L’home no ho veia molt clar, però amb aquells posats de pocs amics que portaven, potser seria millor no jugar-se-la i deixar-los passar.
Un cop més, un timbre sonava insistentment sense rebre’n resposta. El Toni es va mirar el pany, va buscar per les butxaques dels pantalons fins a treure un petit joc d’eines.
—Deixa’m un moment, que obro la porta.
En pocs segons ja eren a dins. Van aprofitar per fer una mica d’exercici físic, regirant tots els racons fins a convertir aquell acollidor pis en l’escenari del pas d’un huracà. El moble sota el televisor, la tauleta de centre, el moble del rebedor, els coixins del sofà… De la sala d’estar van passar al dormitori, regirant les tauletes de nit, l’armari i qualsevol racó que els hi semblés interessant. La cuina, el lavabo, el menjador. Finalment, allà no hi van trobar gran cosa d’interessant, més enllà d’alguns bitllets de cinc i deu mil pessetes. Però no buscaven diners. Un grapat de revistes de de cotxes i factures de la llum. Allà dins no hi havia res que els hi fos d’utilitat. Devia ser fora, però no tenien ni la més mínima idea d’on podia ser. Després de tancar la porta i fer un cop d’ull al replà, es van decidir a trucar algun timbre, i a veure què passava.
—Bon dia senyora. Perdoni les molèsties. Estem buscant al Senyor Anglada. Per casualitat no sabrà on és?
La dona, abans d’obrir va dubtar una estona.
—Qui son vostès?
—Venim d’hisenda —va respondre el Santi—. Necessitem parlar amb ell i no el trobem enlloc. No sabria pas on el podem localitzar?
Mirava de mostrar-se diplomàtic, era important guanyar-se el favor de la veïna. No semblava molt normal que en dissabte, i a les portes de les vacances d’estiu, aquella gent estigués treballant. Però es mostraven tant amables, que li va semblar correcte col·laborar.
—Si, té una casa al Pirineu.
—El Pirineu? Si ens pogués ajudar una mica més. Concretar, ja m’entén. El Pirineu és molt gran.
—És clar, és clar. Passa les vacances a una casa que té a Andorra. A Soldeu, Una casa típica, molt gran que li va deixar el seu pare. Sé que està a tocar de les pistes d’esquí, però no en sé l’adreça. Ho sento.
—No es preocupi, ja ens serveix. Moltes gràcies senyora! I disculpi per les molèsties.
—No es mereixen, jove!
Aquella dona, sense saber-ho, acabava de cometre un greu error. Però aquell home semblava tan simpàtic, que no se’n va poder estar. Si hisenda es molestava en buscar una persona en dissabte, a tocar de vacances, qui era ella per no col·laborar? El seu pis estava al costat oposat del pis del Robert. No hauria sentit tot el terrabastall que aquell parell acabaven d’organitzar-hi.
Van marxar a cor què vols escales avall, sense prendre’s la molèstia de cridar l’ascensor i esperar que els portés. Entraven al turisme negre, tancant les portes amb ràbia. El motor va roncar amb força i els pneumàtics del darrera van fer una llarga derrapada. Sortien cagant llets cap a l’autopista, gas a fons, per arribar a Andorra el més aviat possible. No podien tornar a decebre al seu amo, o es tornaria a posar fet una fúria.
Comments