Escapada i arribada a Andorra-Efecte 2000

Escena 04 Y2K

4a Escena – Capítol 1 Efecte 2000 – Persecucions a sac

Escapada i arribada a Andorra

Tant bon punt el Robert es va adonar que el trànsit l’havia afavorit, i que ja no el perseguien, va anar minorant la marxa.

«No se si serà segur passar pel pis… —es va dir a sí mateix—, potser saben on visc»

A l’esquena portava una motxilla amb el portàtil i documents en paper. Mentalment va fer un repàs a les diverses opcions que tenia. 

«Si tinc sort —va pensar—, podré arribar a Andorra sense tornar-me’ls a trobar. M’he quedat amb la vostra matrícula nois!»

De moment, la sort semblava estar de part seva. Gairebé eren les deu del vespre quan va arribar a la casa de la muntanya. Va guardar la moto a sota el cobert de l’entrada, i després d’una lleugera recerca per les butxaques del mono, va donar amb les claus de casa. Obria la porta amb cert nerviosisme i mentre l’alarma iniciava els primers sons per marcar el temps de marge, teclejava el codi.

Quan va ser a l’interior, després de deixar la motxilla al sofà de la sala d’estar, va agafar el telèfon. Una recerca ràpida per la memòria del telèfon fins a trobar el número del seu soci. En va prémer la tecla de marcatge. A l’altre va sonar un parell de cops el timbre de l’aparell abans no es va despenjar.

—Carles, escolta’m i sobretot fes-ho amb molta atenció, d’acord?

—Si, és clar. Què és el que et passa? Et noto molt alterat!

Òbviament en Carles havia reconegut perfectament la veu del seu soci. I també havia detectat de forma immediata que li passava quelcom de realment greu.

—Mira, no puc parlar-te’n per telèfon. Ja saps que no me’n refio de l’electrònica. És urgent que ens trobem. Pots venir a la meva casa de la muntanya?

—Vols dir la d’A…

—No ho diguis! —el va tallar de sobte— Si, evidentment que vull dir aquesta!

—Si, cap problema.

—Sabràs arribar-hi? Si no recordes l’adreça, parla amb la Júlia, ella te la donarà.

—No crec que tingui cap problema. Ens veiem cap allà al migdia. Et va bé?

—Em penso que és realment urgent, noi! Hauria de ser abans. Sobre les deu seria perfecte. T’espero!

—Em fotràs llevar d’hora…

El Robert Anglada i Masjuan venia d’una família socialment ben situada. No havia tingut mai problemes per disposar de recursos econòmics per als seus capricis i, naturalment, també per les seves necessitats. Malgrat tot, als seus vint-i-vuit anys d’edat encara no havia acabat de trobar la seva mitja taronja. Feia tres anys se li va morir el pare d’una malaltia coronària. En herència li havia deixat la casa que tenia a Soldeu, a tocar de les pistes d’esquí. El seu pare era andorrà i durant molts anys havia tingut negocis allà. S’havia fet construir aquella torre a principis dels anys vuitanta, i d’ençà de la seva mort, en Robert hi anava sovint per desconnectar del dia a dia.

Havia sortit de Barcelona amb la intenció de passar pel seu pis de Terrassa, potser menjar alguna cosa i viatjar tranquil. No havia estat possible. Ni una cosa ni l’altre. Per sort, abans de sortir de l’oficina havia agafat el seu portàtil i uns quants papers de coses que volia repassar. Sobretot, uns quants dossiers amb informació del cas de la companyia d’ordinadors “Software del Barcelonès”. Hi havia massa punts foscos en aquell cas, i no aconseguien treure’n l’aigua clara. Necessitava repassar amb deteniment tot allò. 

Es va preparar alguna cosa ràpida. Tenia gana, però no tenia pas intenció d’entretenir-se massa perquè estava cansat i per davant encara li quedava molta feina, abans no es trobés l’endemà al matí amb el seu soci. De seguida se’n va anar cap a la sala d’estar.

Va connectar el cable del mòdem al seu portàtil per poder accedir a internet. Va asseure’s al sofà, confortable però d’estil senzill, entapissat amb motius florals de tons terrosos. Per damunt tenia les robustes bigues de fusta que aguantaven el pis superior, on hi havia els dormitoris. Davant seu hi tenia una tauleta de centre, feta amb taulons gruixuts de fusta de pi, coronada per un vidre. Al damunt hi va deixar el got de whisky que s’havia servit feia uns instants amb els dos glaçons encara sencers, fent soroll amb el moviment del got. Darrera seu hi tenia una columna de pedra, com totes les parets de la casa, que li donava aquell aire rústic a l’espai.

Un cop ben acomodat, va aixecar la tapa del portàtil per buscar la informació que necessitava de l’oficina electrònica de trànsit. El mòdem va deixar anar els primers tons per connectar-se. Mentre havia durat la persecució de la tarda, sortint de Barcelona, havia aconseguit memoritzar la matrícula d’aquell cotxe. Malgrat l’alta tensió a la que havia estat sotmès, va tenir temps de fixar-se en aquest petit detall i programar-se mentalment el que havia de fer tan bon punt arribés a casa.

Gran part dels casos que havien treballat aquest any eren de temes molt menors. Ara s’alegrava de portar tots els papers que havia arreplegat abans de marxar de la feina. El que li acabava de passar tenia massa nivell com per no encaixar en aquell cas. Era l’únic que donava una mica de sentit a la persecució de la tarda. 

La nit avançava mentre repassava una i altra vegada tots aquells dossiers, i obria i tancava arxius del seu ordinador. Es va aixecar del sofà una vegada, cap a dos quarts de dues de la nit, per connectar el cable d’alimentació. La bateria s’havia anat descarregant, fins quasi esgotar-se. Encara va seguir una bona estona més, fins que passats set minuts de les tres de la nit va tancar el portàtil. Ja tenia un munt de notes fetes, i molts papers escampats per tota la taula. L’atacaven molts pensaments, moltes idees que podien ajudar a entendre aquell cas que es complicava per moments, però les parpelles ja feia estona que li pesaven. Es va rendir a l’evidència. Demà seria un altre dia.

 

Opinió Mail

Segueix Telegram


< Escena 03Escena 05 >

Comparteix aquest article:
error
Novetats web AlexCastell.com
Informa't de les novetats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada