3a Escena – Capítol 1 Efecte 2000 – Persecucions a sac
Inici de la persecució
El Robert acabava de sortir al carrer amb la seva Kawasaki. Cargolava el puny del gas amb nervi. A contracor es va haver d’aturar en un dels semàfors de l’avinguda de Pedralbes.
«On va aquest boig, amb les llums enceses a aquestes hores? —es va preguntar mentre feia una ullada al retrovisor de la seva moto— Que potser no t’hi veus, amb el sol que fot!»
Passaven pocs minuts de les set de la tarda. No era molt normal que cap conductor de turismes portés els llums encesos. A finals de juliol, la llum natural era més que suficient. Però el Robert era detectiu i estava entrenat per sospitar de qualsevol senyal. Allò, sens dubte, el va posar en alerta. El va posar en guàrdia. El semàfor es va posar en verd, i en un tancar i obrir d’ulls va obrir gas. La moto va aixecar lleugerament la roda davantera.
Circulava a cinquanta quilòmetres per hora per l’Avinguda de Pedralbes, en direcció als túnels de Vallvidrera. La seva ruta habitual per anar al seu pis de Terrassa. En breus instants va tenir la certesa que aquell cotxe fosc, sospitós de portar els llums encesos fora de temps, l’estava seguint. Va decidir forçar una mica més el gas de la moto, salvant rotondes amb agilitat. El cotxe de seguida va respondre a l’atac, però sense intenció de fer mal. Com a mínim de moment.
«Collons, sembla que volen jugar! Espero esfumar-me aviat per entremig del trànsit…»
Mentrestant, els dos ocupants del cotxe semblaven preocupats.
—Em cago en la puta! Espero que no hi hagi cues, o aquest paio se’ns follarà vius!
—Putes motos, Santi! —va replicar el Toni des del seient de l’acompanyant.
Per sort per aquell parell, el trànsit encara no era massa dens. De moment, el cotxe tenia alguna cosa a dir.
Dels cursets que el Robert havia fet feia un parell d’estius, sobre perfeccionament en la conducció de motos d’elevada potència, semblava que aquella tarda tindria ocasió de posar en pràctica totes i cadascuna d’aquelles tècniques. Però tenia pinta que al darrera també portava un experimentat conductor. I el cotxe tenia pinta de ser potent.
La moto esquivava amb agilitat el poc trànsit que hi havia, mentre que l’automòbil seguia atent a distància.
«Vaig a 150 per hora, i no me’n desempallego! Em fotré per Sant Cugat —va pensar—, a veure si els puc despistar… Vinga!»
A aquelles velocitats, els carril es feien estrets per moments, i les llums dels túnels jugaven amb la ment.
Per precaució va fer un cop d’ull a l’indicador del combustible.
«Uf! Sort que al matí, abans d’arribar al despatx, he omplert el dipòsit de la Kawasaki. Com a mínim tinc el dipòsit plè!»
A l’interior del BMW negre els seus dos ocupants intentaven no perdre de vista la moto, mentre la persecució pujava de ritme.
—Vés amb compte, Toni! Ja saps que l’Amo el vol sencer a ell. I també a nosaltres!
—Santi, no pateixis, hòstia!
—Merda, que s’escapa! —va cridar en Santi— Que no corre aquest trasto?
L’agulla del compta-quilòmetres ja marcava dos-cents vint quilòmetres per hora, mentre els altres cotxes quedaven reduïts a simples punts de llum.
—Espero que vagi cap a casa. Si el perdem, l’Amo ens esbroncarà!
—Com em dic Toni que aquest paio no s’escapa…
Corbes obertes a dreta i esquerra feien que els pobres mortals que circulaven per allà, en la mesura del possible s’apartessin en veure venir aquelles dues fletxes.
Els dos vehicles circulaven per damunt dels dos-cents quilòmetres per hora, jugant-se de plè el físic i convertint allò en una persecució absolutament bestial, que es va veure interrompuda durant uns instants pel peatge dels túnels. Els dos van utilitzar el carril del peatge electrònic, minorant la velocitat sense arribar a aturar-se. Encara no hi havia massa trànsit, i les distàncies entre els dos es van reduir durant uns segons. Passat el peatge la moto va tornar a aixecar la roda davantera. El puny del gas s’acabava de cargolar enèrgicament. El cotxe va perdre uns segons amb el canvi de segona a tercera. La moto guanyava la partida amb una millor acceleració.
Però seguia sent divendres 30 de juliol, i poc a poc el trànsit es va anar fent més dens. La moto s’anava diluint a l’horitzó, fins que els perseguidors no van tenir més remei que abandonar la persecució.
—Putes motos, Santi!
—Maleït trànsit! L’hem cagat, tiu! Se’ns ha escapat per entre les mans.
Comments