La declaració del passatger 25D

Vol FF153

Vol FF153: El misteri del passatger 23A | Capítol 09

La declaració del passatger 25D

El 28 de juny era el dia que, finalment, els metges havien donat permís per interrogar a aquell home que estava al llit, encara amb bona part del cos cobert per gasses untades amb pomades per ajudar a curar les múltiples cremades. Les seqüeles de l’accident eren ben evidents, i en tenia per un temps abans no pogués tornar a fer vida normal. Com a mínim, ara el despertaven unes hores al dia perquè pogués rebre visites, però la major part del temps el passava dormint, per tal de minimitzar el dolor.

La policia va arribar a l’hospital cap a les onze del matí. També hi anava la Kate Stewart. L’agent de l’FBI havia volat de bon matí des de Roma, perquè estava molt interessada en fer algunes preguntes.

El metge els va acompanyar fins a l’habitació del Giancarlo Benedetti, un dels tres supervivents del vol FF153. Era l’ocupant del seient 25D, i fins ara, l’únic que s’havia despertat. Va demanar que no molestessin excessivament al pacient, que encara estava molt delicat.

Els policies van començar amb unes breus paraules per tranquil·litzar a l’home, i mirar de trobar la confiança, abans de presentar a la noia que els acompanyava i fer preguntes. Donat que la Kate, que era qui necessitava aclarir algunes qüestions, no parlava italià, un dels homes faria d’intèrpret.

—Recorda a aquest home?

Li va ensenyar una foto de l’Steven a la cua abans d’embarcar.

—Si que el recordo. Com podia oblidar-lo. Semblava molt nerviós. 

—Què vol dir que semblava nerviós?

—Que no parava de mirar el rellotge —va fer una llarga pausa per descansar la veu—, i la motxilla que portava. No la deixava a terra —una nova pausa, més curta— ni un segon.

—Però va pujar a l’avió?

—No.

Aquella resposta tan contundent, va sorprendre a la Kate, que no entenia res.

—Però va passar l’últim control per agafar l’avió. Tenim proves que va entrar al túnel d’accés.

—Si —va fer com si busqués informació a la seva memòria—. Si que va passar. El portava al davant. Però es va quedar —una breu pausa, de nou—, es va parar i va començar a remenar la motxilla. No em va semblar un comportament molt normal, sap?

—Què vol dir amb això que no semblava normal?

Just llavors va sonar el mòbil de la Kate. Acabava de rebre un missatge del comissari.

«Fast Fly, acaba d’anunciar que demà al migdia faran una roda de premsa. Sembla que hi ha novetats respecte les investigacions de l’accident del vol FF153 de Roma a Frankfurt».

Ho va llegir amb atenció, i de seguida va respondre al missatge.

«Esperem que siguin bones notícies. Gràcies!».

El pacient va semblar agraïr aquella pausa. Podia relaxar-se una mica, i de pas, fer memòria d’alguns detalls sobre aquell home i els moments previs a l’enlairament.

—Com deia, d’aquell paio tot em cridava l’atenció. No es va treure la gorra en cap moment, i es va aturar en un racó del túnel, va despenjar la motxilla —una pausa més per descansar, i contenir les emocions que li venien a la ment—, i no va parar de remenar fins que es va quedar últim.

—Ho pot assegurar, que es va quedar últim?

—Per descomptat! —Aquell crit el va exaltar, i va necessitar una estona per recuperar-se de la tos que el va atacar—. Ja estava tothom assegut, i les hostesses van dir que tardaríem una mica, que faltava algú… però l’avió anava plè. Només quedava un seient buit, i a aquell home no el vaig veure entrar.

—Ens està dient que van sortir amb retard?

Això era tota una sorpresa, perquè fins llavors, ningú n’havia dit res.

—Vam tardar uns cinc minuts. No ho recordo exactament. Suposo que el devien cridar pels altaveus.

Fins al moment no hi havia constància que hagués faltat ningú per embarcar, ni tampoc que s’hagués cridat ningú pels altaveus de l’aeroport. La cara de sorpresa de la Kate ja ho deia tot.

El Giancarlo va agafar la paraula.

—Puc preguntar una cosa? Diuen que ella és de l’FBI? Què hi pinten els americans, en tot això?

El policia va dubtar una estona. No sabia si traslladar la pregunta a la noia, o tirar pel dret i respondre. Finalment va mirar de traduir-ho.

—Endavant, pot respondre sense problemes. Pot dir-li el motiu pel que estem seguint la pista del senyor Walker.

—Sap una cosa? —va respondre el pacient—. Aquell home tenia pinta de dolent. Com a les pelis. Sap què vull dir? De la mena de persones que amb la cara, o els gestos, ja paguen. Potser es va escapar per la porta de servei del finger.

—What!

Quan el policia va traduir la resposta, la Kate no va poder reprimir-se. El finger tenia una porta de servei? Aquell cas era una caixa plena de sorpreses. Era com veure actuar un prestidigitador, fent màgia amb la realitat.

Opinió Mail

< Llegir el capítol 8 / Llegir el capítol 10 >

Comparteix aquest article:
Novetats web AlexCastell.com
Informa't de les novetats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.