La derrota dels sicaris-Efecte 2000

Escena 05 Y2K

5a Escena – Capítol 1 Efecte 2000 – Persecucions a sac

La derrota dels sicaris

No eren ni les vuit de la tarda que ja havien perdut la seva presa. La moto, amb molta potència i sobretot molta més agilitat en trànsit dens, s’havia esfumat per entremig de rotondes i carrers estrets. El cotxe no podia jugar en aquesta lliga, no hi era benvingut.

Van aparcar a la sortida de Sant Cugat, en un aparcament prou gran i que semblava tranquil. Necessitaven discutir la jugada.

—I ara què fotem? No podem anar a visitar a l’Amo amb les mans buides!

—És veritat, però necessitem alguna carta que ens doni avantatge. I ara mateix no en tenim cap —el Santi començava a fer repàs dels fets—, per no tenir, no tenim ni la seva adreça. On collons vis, malparit!

—Ni puta idea d’on viu. No li vas preguntar, al teu contacte?

El Toni, molt més impetuós, home d’acció pura, acabava de desarmar al seu company, sempre molt més calculador. Es van estar aturats uns deu minuts. Allà a prop hi havia un supermercat. S’hi van acostar per comprar alguna cosa per picar. Uns quants snacks, patates fregides i un parell de llaunes de cervesa ajudarien a passar el mal tràngol.

Mentre el Robert seguia amb la seva moto camí d’Andorra, aquell parell van decidir girar cua i tornar cap a la ciutat. El Santi tenia un contacte del que en podien treure alguna cosa. Però dubtava que arribessin a temps per localitzar-lo.

Poc més de mitja hora després, el potent BMW aparcava derrotat en un carrer estret, al barri de Sant Andreu, a Barcelona. Anaven a visitar aquell contacte. Va baixar del cotxe per trucar insistentment al timbre del tercer primera. Com a mínim va sonar quatre vegades, sense que ningú sortís a obrir. Eren ja les nou tocades d’un vespre a les acaballes de juliol, i segurament aquell contacte hauria sortit de festa amb alguna de les seves amigues. El més probable era que fins l’endemà no tornés a deixar-se caure per casa. Ja sabia de quin peu calçava, perquè mai anava dues vegades seguides al mateix lloc, i difícilment ho feia amb la mateixa acompanyant.

—En Kiku no hi és —va sentenciar el Santi, mentre obria la porta del cotxe—. Haurem de tornar demà, a veure si aquest cabró ens pot passar informació.

Van marxar. Allà parats no hi feien res i el temps corria. Molt de pressa que ho feia. Havien d’informar al seu superior, i aquesta no seria una papereta fàcil. Però ho havien de fer. La seva missió era atrapar-lo a la sortida de l’oficina i acollonir-lo. Que deixés de donar pel sac. Però s’havia escapat com un ratolí escapa de les urpes d’un gat.

 

Opinió Mail

Segueix Telegram


< Escena 04Escena 06 >

Comparteix aquest article:
Novetats web AlexCastell.com
Informa't de les novetats

Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada