Vol FF153: El misteri del passatger 23A | Capítol 03
L’ocupant misteriós
Tot i que les investigacions anaven força lentes, a mitjans de juny ja s’havien identificat i entregat tots els cossos als seus familiars. Segons la llista que la companyia havia proporcionat a la policia, tots els seients i els passatgers es corresponien. Tots, menys un seient que quedava orfe. El seu ocupant no havia aparegut per enlloc.
Quedava pendent per localitzar l’Steven Walker, ocupant del seient 23A. Segons les informacions aportades per la companyia, havia efectuat tant el check-in com l’embarcament. Fins i tot constava que havia facturat una maleta, la qual si que s’havia pogut recuperar. Es tractava d’un home d’origen canadenc, de trenta-tres anys, estatura normal, d’espatlles amples i aspecte atlètic.
La policia italiana portava dies investigant les poques pistes que havia deixat.
—Segons els registres del control de fronteres —explicava el detectiu DeLuca—, sabem que va arribar a Roma el 10 de març amb un vol procedent d’Ontario, i que es va allotjar en un hotel als afores de la ciutat. El va deixar el mateix dia 15 al matí. Segons els extractes de la targeta de crèdit, després de l’accident no consta que efectués cap moviment pel país.
—Està bé, DeLuca. Bona feina. Però hi ha una cosa que no m’explico. Com pot ser que no aparegui per enlloc, ni viu ni mort? Qui deu ser, aquest paio?
—Segons el que tenim, és un paio ben normal, Senyor.
—Massa normal, em penso. I no m’agrada! Suposo que ja hem provat amb la Interpol, a veure si en saben alguna cosa? Potser el tinguin fitxat, qui sap si amb un àlies, i el puguin localitzar d’alguna forma.
—Si, Comissari. De moment no en sabem res. Sembla que amb aquest nom no els hi consta ningú, però estaran al cas per si hi hagués notícies.
—Gràcies, DeLuca. Esperem que això doni resultats.
El 12 de juny, la Interpol posava el nom d’Steven Walker en una llista de persones buscades. Era un possible fugitiu, però sense un delicte concret, tampoc se’l podia acusar de res, així que només el van fer constar com a desaparegut.
L’endemà mateix, a les oficines de l’FBI a Nova York, un avís va posar en alerta a algunes persones. Entre elles, l’agent Kate Stewart. Temps enrere, un confident l’havia informat sobre la possible identitat d’un assassí a sou, que vivia en un lloc remot del Canadà.
—Estic segur que és ell —afirmava l’home—. Porta un negoci d’esports d’aventura, al llac Winnipeg, i sembla una persona normal, però no ho és. Creguin-me! Estic segur que aquest paio és el Houdini de les pistoles.
—I com n’estàs tan segur, si ningú en coneix la identitat?
—Sap una cosa? Per freds que vulguem aparentar, a alguns ens pica el nas, a d’altres ens sua el front. Al Houdini aquest li agafava per fer-se petar els dits. Això és de sobres conegut entre els del gremi. Un tic, senyoreta. Al moment de la veritat, tots tenim un tic per ajudar-nos a concentrar. El seu era aquest, i l’home que vaig veure allà, tenia aquest mateix tic.
—D’acord. Si estàs tan segur que és la mateixa persona, ho tindrem en compte. Quin dius que és el seu nom?
—Es fa passar per un tal Steven Walker, però estic segur que no és el seu nom autèntic.
—Molt bé, Johnnie, ho tindrem en compte.
Però sense cap acusació en ferm sobre aquesta persona, poc hi podien fer, al Canadà. Era un altre país, amb les seves pròpies lleis. I els canadencs no sempre veien amb bons ulls, l’extradició d’un ciutadà seu als seus veïns dels Estats Units. Calia un bon motiu, i una suposició no ho era.
Aquest avís internacional de recerca modificava lleugerament la situació. La Kate de seguida va moure fils, per tal de posar-se en contacte amb la persona que estigués al càrrec d’aquella investigació. El seu italià no era massa bò, que diguem, així que va decidir d’escriure-li, en anglès, alguns correus electrònics al comissari Rossi.
La Kate era una dona que no arribava als quaranta, però ja s’havia convertit en una de les agents més ben preparades del cos, sempre amb una gran entrega a la feina. De seguida es va fer càrrec de les investigacions sobre aquella desaparició, i pocs dies després agafava un vol en direcció Roma. Al final, potser seria possible vincular la identificació, per part del confident, d’aquell home al Canadà amb l’home desaparegut a Itàlia. I de pas, resoldre definitivament la identitat d’aquell famós, misteriós i escorredís assassí a sou.
