Vol FF153: El misteri del passatger 23A | Capítol 07
Preguntes sense resposta
L’afirmació feta per la Kate possiblement tenia sentit, però la qüestió plantejada pel comissari era fruit d’un munt de preguntes sense resposta que s’amuntegaven sobre la taula. Cada vegada que es destapava una incògnita en sortia una de nova. Hi havia molts vols i coincidències que, d’alguna forma, semblaven solapar-se intencionadament. Noms que desapareixien i d’altres que apareixien al seu lloc, que conduïen a un seguit de pistes erràtiques.
Aquella mateixa tarda, la Kate va rebre una trucada de l’oficina de Nova York. Després d’un parell de minuts escassos, durant els quals va ser “interrogada” sobre la seva estada a la capital italiana, la persona a l’altra costat del telèfon va començar a explicar-se.
—Respecte aquest paio que em preguntaves abans, el que he trobat et sonarà, perquè està relacionat amb diverses màfies. És el que s’encarrega de blanquejar els diners dels prostíbuls de la ciutat i d’altres activitats. Una de les empreses que acostuma a utilitzar és aquesta que m’has comentat, però n’hi ha d’altres que surten vinculades tot sovint.
—Sabia que em sonava! —Va deixar anar un crit tan fort, que el Mario va fer un bot de la cadira—. Gràcies, Michael. Si tens alguna notícia d’aquest paio, fes-m’ho saber, val?
Les peces anaven encaixant, però encara quedaven totes aquelles que formaven el cel, i que tant costen de col·locar en un trencaclosques de varis milers de peces. Era un cel molt gris, encara amb pocs matisos.
—Puc fer servir aquesta pissarra?
—Per descomptat, Kate. Endavant.
Va començar a escriure, sense parar, tot un seguit de preguntes a un costat, i els noms que tenien fins ara, a l’altre. Necessitava enllaçar-los d’alguna forma, i a cada nova connexió que semblava possible, en sortia una pregunta diferent.
—No hi ha dubte que l’Steven Walker i el Mos Eisley han de ser la mateixa persona. I estic quasi segura que és el nostre Houdini. Però què hi pinta l’accident d’avió en tot això? Va ser provocat, com dius que defensa la companyia? Per què? Sabien que ell agafaria aquest vol, i se’l volien treure del damunt? Potser aquest tal Vitella sigui el que faci de connexió amb qualsevol de les Famílies, però en quin sentit? —Seguia traçant línies i preguntes sobre la pissarra.
—Però dius que el tal Vitella només treballa blanquejant diners per les màfies. Llavors, quin interès podria tenir un comptable en fer caure l’avió en el que viatjava el nostre desaparegut? Creus que això pot tenir sentit?
La Kate va reflexionar uns instants sobre aquella pregunta. Podia tenir sentit si era la connexió amb l’accident.
—No massa, em penso. Un comptable no es dedica a fer neteja, i molt menys a fer caure avions. A veure, el senyor Walker agafa el dia 15 de març l’avió de Roma a Frankfurt, i s’estrella. Al dia següent, Mos Eisley vola en direcció a Viena i el senyor Vitella a Madrid. La noia vola el dia 18 des de Nàpols a Linz. Imagino que això ho tenien planificat, perquè el viatge de la noia només té sentit si el Walker i l’Eisley son la mateixa persona. Sinó, sabent de l’accident de l’avió als Alps, no té cap sentit. O potser la noia té alguna cosa a veure amb l’accident? A quina distància es troba Viena de Linz? Suposo que molt a prop…
—Doncs no massa —va dir el comissari, després de buscar-ho a internet—. Uns dos-cents quilòmetres en cotxe.
Mentre estava buscant aquesta informació, la pantalla del seu mòbil s’havia il·luminat amb un nou missatge. Amb una vista ràpida en va tenir prou per saber de què es tractava. Va deixar que l’americana acabés l’exposició.
—Unes cent vint milles, oi? Ben mirat, tampoc és tan lluny. A veure, tornem al tema de l’avió. Suposem que algú vol acabar amb la vida del senyor Walker. Si és la màfia qui anava darrera seu, no té cap sentit que pretenguin fer caure l’aparell. No és el seu estil. A qui més podia fer emprenyar? Potser els russos. Aquests podien estar més motivats, i no s’estan de tants miraments. Però l’enllaç amb aquest tal Vitella llavors perd sentit. Ells no deixen que els seus números els porti un italià. El més sensat per totes les parts, si el tenien controlat i se’l volien carregar, era seguir-lo i acabar amb ell més directament. Un accident amb el cotxe o potser un tret al cap semblen les opcions més viables. La noia, com deia abans, podria ser l’enllaç que ens falta —va fer una pausa per pensar—, però no té massa sentit si ell ha vingut des del Canadà per veure-la, i uns dies després se’n van a Àustria. És possible que hi hagi algú més perseguint-lo?
—Creus que podria ser algú des del Canadà? Dius que el van reconèixer. Potser el vostre confident se’n va anar de la llengua, i ho va dir a algú. Seria possible?
—Ben pensat, Mario. La veritat és que no hi havia caigut. Alguna idea de qui més podia estar implicat?
—Doncs la veritat és que no. Em sap greu —es va encongir d’espatlles—. Però és cert que encara ens queden algunes cartes per jugar.
—Com per exemple?
—De l’accident, hi ha tres supervivents en un hospital de Milà que van patir cremades greus, i estaven en estat de coma. M’acaben d’avisar que un d’ells es va despertar fa uns dies, i està estable. Tenim pendent d’interrogar-lo tan aviat com els metges ens ho permetin.
—Com! I jo no en sabia res fins ara?
—Fins que no despertés cap d’ells, vam pensar que era millor no complicar-ho més, per si de cas…
—Està bé, Mario. Està bé. De seguida que es pugui parlar amb aquest supervivent, m’agradaria saber-ho.
Les hores, i els dies, passaven sense tenir novetats respecte les caixes negres. Res que fes pensar en una fallada de l’aparell o errada del pilot. Però tampoc hi havia res que deixés clar que podia ser causat per un sabotatge o provocat. La notícia del supervivent que acabava de despertar, evidentment obria una nova via d’investigació.
Ostres!! quins nervis.