Repassant la classe d’història

Vol FF153

 Vol FF153: El misteri del passatger 23A Capítol 04

Repassant la classe d’història

La Kate no estava acostumada als vols tan llargs, i el jet lag provocat per la diferència horària, l’havia deixat lleugerament aixafada. El 18 de juny va costar de posar en marxa, però tenia el compromís de localitzar aquell misteriós personatge, i sabia que l’estava esperant el comissari Rossi, així que no va perdre més temps. A la sortida de l’hotel va agafar un taxi, i va mostrar-li al conductor l’adreça d’on volia anar.

Sabia perfectament que el seu nivell d’italià era baix, però sense perdre ni un segon va demanar directament per la persona a qui havia vingut a veure. Va sortir el comissari en persona, que la va acompanyar fins al seu despatx. El seu anglès era bò, tot i que tenia aquell marcat accent italià tan característic. Abans de res, el Mario va oferir-li cafè, cosa que la noia va acceptar ràpidament, i de seguida va enfocar la conversa cap a l’assumpte principal.

—Recorda l’atac a un restaurant de Times Square, al maig de 2006? —va preguntar la Kate.

—Hauria de recordar-ho? —–Va respondre el comissari, sorprès—. Estem a Itàlia, no als Estats Units! Aquí tenim els nostres propis problemes!

—Si, naturalment, disculpi… —semblava molesta per aquella observació—. Permeti’m que li faci memòria del que va passar.

—Per favor, li agrairia molt…

—Com a regal dels italians, a Nova York tenim tot un seguit de famílies de la màfia des de fa molts anys —allò va semblar molestar una mica més a l’amfitrió.

«Tot i no estar molt actius últimament, aquests clans sempre s’han barallat per algun motiu o altre. Però entre els italians, els russos i el terrorisme islàmic, el cert és que anem ben arreglats. El tema és que, al maig del 2006, van atacar un restaurant que controlen uns russos. Abans, aquest mateix local havia estat propietat d’una de les famílies italianes, i suposem que van decidir venjar-se per algun motiu. Aquest atac portava el segell d’un dels sicaris més famosos i tanmateix més fugissers, algú conegut com “el Houdini de les pistoles”. No en coneixem el seu nom real, però per la seva forma d’actuar sabem que al menys va fer cinc o sis feines. Des de llavors que no en teníem notícies, però fa poc ens va arribar l’avís  que un tal Steven Walker vivia al Canadà i que, segons un testimoni, assegurava que era aquesta la persona que apareixia quan algú necessitava fer neteja. Fa més d’un any que seguim la pista d’aquest paio, i quan l’altre dia vam veure l’avís que se’l buscava, perquè el seu cos no havia aparegut després de l’accident d’avió, ens ha fet sospitar moltes coses.”

Aquella classe d’història havia deixat sense paraules al comissari, fins que passats uns segons, va mirar de respondre.

—Em sap greu dir-ho, però tal com vaig explicar per correu electrònic, no sabem on és. Fins ara, no hem trobat cap mena d’informació que ens ajudi.

—Prou que ho sé, i és per això que he vingut! Així que anem per feina, i comencem a buscar-lo. Què em pot dir de la seva relació amb el vol accidentat?

El Mario se la va mirar amb cara d’estupefacció. No entenia com aquells americans podien anar tan a sac. Sempre directes, de cara a barraca. Va rebuscar entre els expedients que tenia a sobre la taula, i en va estirar un d’especialment gruixut.

—Tot el que sabem del senyor Walker és que va arribar aquí, a Roma, el 10 de març per la tarda, amb un avió procedent d’Ontario, i tres dies després comprava per internet el bitllet per aquest vol a Frankfurt.

—Com a mínim —va exigir l’americana—, podrien saber si es va veure amb algú. Devia tenir un motiu per venir fins aquí, i amb pocs dies de diferència, agafar un avió cap a Alemanya. 

—La veritat, senyoreta Stewart, tot el que puc dir és que amb la seva targeta va pagar un sopar a un restaurant, a prop del Coliseu. El que hem pogut descobrir fins ara, és que el dia 11 es va trobar amb una tal Giulia Marini, van sopar en aquest restaurant i ja està. És tot el que puc dir.

—Doncs ja és alguna cosa! Què en saben, d’aquesta noia? Per què es van trobar? Se sap qui és?

—Només és una persona normal. És filla d’una família humil, treballadora. Ella és propietària d’una perruqueria, aquí a Roma. L’estiu de 2011 va viatjar al Canadà. Per mitjà d’una agència d’aquí, va comprar un bitllet d’avió a Ontario, on hi va passar les vacances a un poble a la vora d’un llac —va obrir aquell gruixut expedient, per buscar aquella informació.

—Berens River, al llac Winnipeg.

—Si, crec que és això —va afirmar l’italià—. Com ho ha encertat?

—Recordi que represento a l’FBI, Senyor Comissari! El que sabem és que allà, aquest tal Steven hi té un negoci d’esports d’aventura. Podria ser una connexió. Ho veu com no era tan difícil, home?

El comissari va dibuixar un somriure al seu rostre, orgullós que aquells quasi tres mesos de feina haguessin servit d’alguna cosa. Satisfer als americans no semblava cosa fàcil.

 

Opinió Mail


< Llegir el capítol 3 / Llegir el capítol 5 >

Novetats web AlexCastell.com
Informa't de les novetats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.