Sortint de l’oficina-Efecte 2000

Escena 01 Y2K

1a Escena – Capítol 1 Efecte 2000 – Persecucions a sac

Sortint de l’oficina

Divendres, 30 de juliol de 1999, 19:00 h

Aquella jornada s’havia tornat, amb el pas de les hores, en una de les que hom desitja que s’acabin pràcticament abans de començar. Era un dia molt calorós. Per l’oficina de “Ro & Ca, Detectius Privats” havien passat, com en tantes d’altres ocasions, clients d’aquells que son pesats de debò i que pràcticament no aporten res. Aquest fet havia provocat que el Robert, el cinquanta per cent d’aquella societat, sortís a les set de la tarda de l’oficina al límit de la desesperació. El seu soci, el Carles, havia marxat feia escassament un quart d’hora, desitjós d’iniciar dues setmanes de vacances. Com segurament tanta d’altra gent aquella mateixa tarda. Segurament, però, ningú ho faria en la mateixa situació que el Robert.

Tant metòdic com sempre, recitava pràcticament cada pas dels que realitzava.

—Marco el codi de l’alarma: 2-4-8…, tanco la porta amb clau. Som-hi!

Acompanyat de la Júlia, la seva fidel secretària, es dirigia cap a l’ascensor tot comentant quatre detalls intranscendents de la jornada. Ja a dins de l’artefacte metàl·lic, a punt de pitjar el botó per baixar a la segona planta de l’aparcament, ell va deixar anar un renec.

—Ostres! Em deixo el casc! Espera’m un moment, ara torno.

—I tant! —va respondre ella, sense dubtar-ho ni un instant.

Mentre es va estar esperant al replà, no va parar de tocar-se i posar-se bé la lleugera brusa de seda, llisa i de color clar, que duia aquella tarda al temps que s’emmirallava a les lluents portes d’acer inoxidable de l’ascensor. Amb prou feines van passar un parell de minuts que ell va tornar, amb el casc a la mà i vestit amb aquell mono de pell que els bons moteros acostumen a portar quan surten a fer quilòmetres. Igual com si fos un astronauta disposat a pujar al transbordador que el portaria directe al seu espai vital, que per ell era aquella moto esportiva japonesa.

—Va cap a casa? —li va preguntar ella, que sempre mostrava un gran respecte pel seu cap.

—No exactament —va respondre-li—. Primer m’arribo al pis a recollir algunes coses, vaig a passar uns dies a la casa d’Andorra. A respirar una mica d’aire pur.

—Està bé, és una bona idea. Jo soparé a casa, i després aniré una estona de festa amb unes amigues…

Abans no va poder acabar la frase, l’ascensor va arribar al seu destí. Els dos aparcaven els seus vehicles a la mateixa planta.

—Espero que us divertiu, aquesta nit!

—Gràcies! Que passi bones vacances!

—Igualment —va afegir ell, quasi sense mirar-la.

Ella ja hi estava acostumada. Des que el Robert havia trencat amb l’Anna, feia encara no dos anys, no s’havia tornat a fixar en cap altra noia. I la Júlia no tenia per què ser diferent. Es van acomiadar i cadascun d’ells va anar cap a costats oposats de l’aparcament. Ella tenia el seu petit Twingo, d’un simpàtic color groc, aparcat molt a prop de la rampa de sortida. Per contra, el Robert guardava la seva Kawasaki al costat oposat. Quan el temps acompanyava, preferia agafar la moto, el feia sentir molt més lliure. Però sempre la deixava a la mateixa plaça on de normal hi aparcava el Mercedes. Quant algú li deia per què no la deixava a la primera planta, en un espai habilitat per les motos, ell sempre responia que era qüestió de costums. Va introduir la clau al contacte, es va posar el casc i els guants convertint-se en una mena de cavaller modern, a punt de disputar una justa. De seguida va fer girar la clau perquè aquell cavall mecànic es posés en marxa de forma rabiosa. Embragatge, primera marxa i amb un lleuger, però sonor derrapatge de la roda posterior, anunciava el despertar d’aquella potent màquina. Els metres començaven a passar ràpid. Encara era a l’interior de l’aparcament.

«Llum natural, ja sento la llibertat de deixar les investigacions per uns dies i descansar…»

Tot i les seves aspiracions de llibertat, aquella tarda no estaria sol a la carretera. I no precisament pels milers de conductors que començaven vacances aquella mateixa tarda, segurament de camí cap a algun punt de la costa. Hi havia un cotxe, negre com la nit, aparcat a l’altre costat del carrer del qual ell no en semblava gens conscient. Però allà estava, envoltat de puntes de cigarret al terra i amb el motor en marxa.

Opinió Mail

Segueix Telegram


Escena 02 >

Comparteix aquest article:
error
Novetats web AlexCastell.com
Informa't de les novetats

Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada