7a Escena – Capítol 1 Efecte 2000 – Persecucions a sac
Trobada a Andorra
Dissabte, 31 de juliol de 1999, 07:30 h
L’entrega per part del Robert a la seva feina era tal, que es va estar fins a altes hores de la matinada navegant per la xarxa, recollint i repassant informació. La connexió a internet s’havia penjat un parell d’ocasions, però va aconseguir descobrir la procedència d’aquell cotxe.
S’en va anar a dormir prenent tot tipus de precaucions. No sabia si aquella colla coneixien aquella adreça, ni tampoc sabia quines intencions podien portar.
Tocaven dos quarts de vuit del matí al despertador digital situat a la tauleta de nit, i de forma quasi automàtica s’aixecava del llit camí de la dutxa. Una bona dutxa era vital, segons ell, per estar ben atent a qualsevol fet sospitós. Després venien l’inevitable got de llet i les torrades amb mantega i melmelada, mentre repassava, novament, detalls d’aquest cas que tant es resistia.
Quasi una hora abans en Carles feia si fa no fa el mateix al seu modest pis de Terrassa.
En Carles Sandoval Palacios era l’altre 50% de l’empresa “Ro & Ca, S.L. Detectius Privats”. Era soci, si, però també era amic del Robert des de molt petit. Era un any més jove, però dels pocs amics que tenia el Robert, ell n’era el millor. El seu punt feble, sens dubte, era aquella debilitat per les noies atractives i sempre que tenia un moment lliure, l’aprofitava per sortir amb alguna de les moltes amigues que tenia.
Li encantava aprendre idiomes, i sempre que podia n’estudiava algun o mirava de perfeccionar-los en acadèmies. A part del català i el castellà, dominava el francès i l’anglès, havia après l’italià uns anys enrere, després de fer amistat amb unes noies de Milà i el necessitava per fer-se entendre (no el dominava, però l’havia après d’oïda i el xerrava força bé). Ara s’estava plantejant d’apuntar-se a fer un curset d’alemany.
Passaven pocs minuts de les deu del matí d’aquell dissabte, i a la casa del Pirineu ja es podia respirar un ambient d’absoluta intranquil·litat.
«Sabran aquell parell de goril·les ón m’estic? Sabrà trobar-me en Carles?» Eren algunes de les preguntes que passaven pel cap d’en Robi, que és com el coneixien les persones més pròximes.
Ja eren quasi dos quarts d’onze, quan es va escoltar el timbre. D’entrada es va pensar que sonava el mòbil, que havia deixat sobre la taula de centre a la sala d’estar. Però de seguida es va adonar que era el timbre de la porta.
—Carles! Com m’alegro de veure’t, de debò!
—Caram, qualsevol diria que fa una vida que no ens veiem! Total fa un parell de setmanes…
—Pots creure’m, de veritat, que mai m’havia alegrat tant de veure a algú.
—No, si ja et crec, però no m’he llevat a quarts de set per fer dos-cents quilòmetres i estar-me… —comentava, tot insinuant que estava dret allà fora, i que la seva intenció no era precisament passar-hi tot el dia.
—Perdona —el Robert es va girar tot assenyalant amb el braç dret cap a l’interior de la casa—, passa per favor.
Van entrar. L’interior d’aquella casa era típic de les cases de muntanya. Obra de pedra, grans i fortes bigues de fusta i una acollidora sala d’estar presidida per una gran llar de foc que a l’hivern devia escalfar de valent. Al centre hi havia aquella taula que la nit anterior havia servit de despatx improvisat, envoltada pel sofà en forma de L. Al davant, un gran televisor de gamma alta i disseny elegant trencava amb l’estil rústic del conjunt.
—I bé, què és això que m’havies d’explicar, i que no ho podies fer per telèfon?
—Si, perdona. Anem al gra. Vols alguna cosa de beure, abans de començar? És que n’hi ha per una bona estona, saps.
—Si tens un cafè amb llet, perfecte.
Mentre el Robert servia els cafès, va començar a explicar amb pèls i senyals la persecució de la tarda anterior. Naturalment, sense descuidar els detalls de com va aconseguir despistar-los per entre rotondes i carrers dels afores de Sant Cugat. S’ho coneixia bé, calia que quedés ben clar.
Prop de dues hores després, el Carles s’havia posat al corrent de com estava tot el merder. Els dos socis estaven d’acord en que calia actuar amb peus de plom. Semblava que aquell parell no estarien per gaires romanços, i encara no sabien quins pensaments duien. Calia començar a organitzar un plà d’investigació, coordinar-se i, sobretot, no donar-se mai per vençuts. Esperaven poder comptar amb els diners de la seva clienta, però tampoc podien confiar-hi massa. Potser ella també estaria atentament vigilada. Arribat a aquest punt tan delicat, unes poques però precises preguntes atacaven les seves ments: Per ón començar? Quines intencions duien per les diverses bandes que els podien atacar? A qui investigaven primer?
Era evident que calia treballar de valent, i a més, fer-ho en diversos fronts. Per tant calia organitzar-se i investigar per separat, però reunint-se en algun lloc discret on poguessin intercanviar-se la informació que anessin descobrint. Havia arribat el moment de començar-se a moure ràpid perquè no tenien ni idea de quan de temps disposaven.
Van aprofitar per sortir a dinar alguna cosa.
Comments