9a Escena – Capítol 1 Efecte 2000 – Persecucions a sac
Ens han trobat
Tornaven de dinar passats dos quarts de quatre. Van aprofitar per seure una estona i relaxar-se mentre assaborien un bon whisky de quinze anys.
—Tu si que saps cuidar-te, Robi —feia molts anys que el Carles el cridava per aquest diminutiu—. Salut, company!
Els dos van aixecar els gots i van brindar.
Portaven prop d’una hora xerrant de coses més personals. El Carles ho va aprofitar per fer gala de totes les conquestes que havia fet. Tots els cors trencats aquí i allà, i de pas mirar de convèncer al seu amic perquè es prengués la vida d’una altra manera. Que sortís de tant en tant a divertir-se.
—A veure si un dia anem de marxa i te’n presento alguna.
—Si, potser un dia d’aquests. Ja saps que quan em va deixar l’Anna, ho vaig passar malament, però tenia raó. Visc per la feina, Litus.
—Prou que ho sé! Per això et va deixar ella. Et convé afluixar una mica, home.
El Carles es va aixecar un moment del sofà.
—No ho sé, potser tens raó. Un dia d’aquests ja quedarem.
—Si home, ja veuràs que t’ho passaràs bé —es va acostar a la finestra i en va córrer una de les cortines—. Per cert, els veïns tenen un sèrie 5 de color negre?
—Què? No ho sé, no tinc ni idea de quin…
No va poder acabar la frase. Aquella pregunta va ressonar amb força al seu cap, es va aixecar del sofà per observar el cotxe. El Patrol del Carles, aparcat al carrer, li tapava la matrícula. Des d’allà no ho podia assegurar, però s’assemblava sospitosament al cotxe que l’havia estat perseguint la tarda anterior.
—Vaig un moment a dalt a l’habitació, a veure si des d’allà el veig més bé. Espera’t un moment —va pujar amb rapidesa els dotze graons de l’escala. Un minut després baixava sorollosament. Semblava que el perseguís algú—. Merda!
—Què passa? —li va preguntar el Carles.
—Son els mateixos d’ahir! Com collons ens han descobert? L’adreça d’aquesta casa no la sap ningú, a part de la Júlia i tú. No ens podem quedar aquí quiets. Què fotem?
—Ni idea. Però alguna cosa haurem de fer. Quines alternatives tenim?
—Si ens han trobat aquí, segur que han passat pel pis… —el va atacar un pensament i va fer una pausa, que el va fer reaccionar— Deu haver sigut la senyora Antònia. Maleïda vella xafardera!
—Molt bé. Però qui cony és l’Antònia aquesta?
—Què? No res, una veïna. Una dona que sempre està on menys et penses. Al passadís, l’escala, l’ascensor… i sempre pregunta. Un any, per vacances li vaig explicar que tenia aquesta casa, i que hi venia per relaxar-me. Si aquesta gent ha passat per allà, segur que se l’han trobat i ho ha xerrat. Merda!
—Val, ara ja sé qui és la tal Antònia. Però centrem-nos en el que ens ocupa. Què fotem ara? Ens quedem aquí dins i esperem que s’esfumin, com per art de màgia?
—No crec que desapareguin. El cotxe està a nom d’un tal Toni Silva, ex-pilot de cotxes que prometia molt i que per culpa d’un accident i una mala recuperació va perdre quasi tota una temporada. Per culpa d’això, es va quedar sense fitxar per un important equip, i es va tirar a la beguda durant un temps. Ja has vist quin historial té el paio! Després, un bon grapat de baralles a diferents bars i discoteques de Barcelona, Sabadell i algun altre lloc —durant la nit havia recollit molta informació navegant per internet, i ja se la sabia de memòria—. A dins el cotxe hi ha algú més. Segur que deu ser una altra perla semblant. No tinc ni idea per qui treballen o per què em perseguien. Ni punyetera idea. Però em fa l’efecte que darrera les banyes que suposava la senyora Domènech, hi ha d’haver alguna cosa més. El tal Jordi Fortuny no és aigua clara. Té molts bitllets.
—Si, bitllets ja vam veure que en té molts, però sembla que son nets.
—Quan hi ha tants bitllets junts, mai estan nets, company. Mai!
—Però el teu pare tenia diners. No estaràs acusant al teu pare, també?
—Mai em vaig ficar en els negocis immobiliaris del pare. No em queixo del que em va donar. Aquesta casa, per exemple. Me la va donar en herència quan es va morir. Però que no m’hi fiqués, no vol dir que no conegués.
—Ostres, no ho sabia. Vols dir que també havia fet coses lletges?
Era la primera vegada que el Robert parlava més o menys obertament dels negocis del seu pare, sempre havia sigut reservat amb això perquè se l’estimava. A més, li havia pagat tots els capricis que havia tingut, i això es mereixia un silenci. Però ara que ja havien passat tres anys de la seva mort, algunes coses es veien amb un prisma diferent. Aquell home s’havia relacionat amb la banca privada, negocis de tabac i havia tingut algunes empreses de construcció. En aquella època havia fet molts diners, i ell no havia preguntat mai d’on sortien.
A fora es va escoltar la porta d’un cotxe. El Robert es va acostar de nou a la finestra per fer una ullada a l’exterior.
—Va, deixem-nos de romanços. Si ens quedem, quan sortim se’ns tiren al damunt. Hem de tocar el dos. On anem? Tens alguna proposta?
El Carles se’l va mirar amb cara de no entendre res. Normalment era ell el que donava per bones les propostes del seu soci, no pas qui les feia. Ara semblava que li passaven una bona patata calenta. Passats uns segons va mirar de respondre.
—Si hem de seguir amb el cas, el millor serà que ho fem des d’allà. Hem de trobar una manera de moure’ns sense que ens vegin.
—Tinc una idea —va dir el Robert, després de pensar-s’ho un moment—, però abans deixa que faci una trucada.
Va treure’s el mòbil de la butxaca esquerra de les bermudes, va fer una recerca ràpida per l’agenda fins a trobar el número que buscava.
—Mario, necessito que em facis un favor.
—Hombre, Robert! Ja saps que per tu, el que faci falta!
El Mario és un capità de la Guàrdia Civil, destinat al control de duanes a Andorra, amb qui el Robert hi mantenia una bona amistat.
—En mitja hora passarà per la frontera un BMW sèrie 5, de color negre, vidres foscos i matrícula de Barcelona. Necessito que els entretinguis una bona estona.
Es coneixien de feia uns disset anys, quan amb el seus pares l’havien visitat una vegada a casa seva, a la Seu d’Urgell. El Robert amb prou feines tenia deu anys quan el va veure per primera vegada, vestit amb aquell uniforme. I imposava respecte amb el cinturó i l’arma. Des de llavors, sempre havia sentit curiositat per l’ofici de policia, però la seva condició social l’enfocava cap a altres destins. Finalment es va decidir per l’ofici de detectiu, però des de llavors que eren amics i si mai cap dels dos necessitaven res, només calia que s’ho demanessin, i s’ajudarien mútuament.
Comments