L’altre dia, per la ràdio, vaig escoltar un il·luminat que va deixar anar una frase aparentment buida de sentit. Era un d’aquells programes d’entrevistes. Era un dissabte al matí. Segurament, aquell que xerrava i que deia ser escriptor, aquella nit no havia dormit massa. O potser encara estava de ressaca. El cas és que la frase que va deixar anar era tant absurda, que vaig decidir anotar-la. Però vaig necessitar del servei d’streaming, per poder escriure amb detall aquella frase exacte, que deia el següent: “Dir que diuen que deien, és com dir que ells no van dir perquè un no deia”.
Com a gran lector, això em va fer imaginar en què pensa o què sent un escriptor quan crea un nou llibre. Sempre s’ha dit que per crear als personatges, els escriptors necessiten buscar en el més profund de sí mateixos, reviure experiències personals pròpies o pròximes a ells per dotar de realisme a aquelles persones de ficció. Un munt de lletres sobre un paper que, d’alguna forma, quan les llegim ens transporten a emocions o vivències pròpies. Ens hi sentim identificats, fins i tot, pels nostres propis desitjos de grandesa. Amb aquella frase, d’alguna forma, venia a dir que l’autor parla de sí mateix, dissimulant detalls invisibles propis enmig d’un munt d’històries i característiques de cada personatge.
Però encara hi ha una cosa que sempre m’ha cridat més l’atenció, més enllà de la creació de l’obra literària en sí mateixa: en què pensen per posar-hi títols? És com un gran misteri. Per exemple, n’hi ha de molt directes: 1984, El hombre del traje gris o Els pilars de la terra (un nom massa curt per un totxo com aquell).
La veritat, és que feia molts dies que no em sentia així, però aquella frase aparentment buida de sentit em va tornar a encendre les meves ganes d’escriure. Em va fer reflexionar a mí mateix per quin motiu havia escollit, també, dedicar-me al noble ofici de crear obres de ficció. Em tornava a sentir com els “All Blacks” abans d’iniciar un partit de rugbi: pletòric d’energia.