Observant la història només des del moment present, no seria possible donar tot el valor al que tenim, ni tampoc comprendre tot el que havíem guanyat pel camí. Al llarg dels anys, molts van dubtar que poguéssim guanyar, i de fet jo mateix ho vaig arribar a posar en dubte en alguna ocasió. Era una lluita molt difícil, però ara les coses funcionaven, el negoci havia recuperat els seus millors números i això havia estat possible gràcies a la persistència de tots nosaltres, un grapat de treballadors que un bon dia vam decidir portar la contrària.
La nostra era una empresa complexe, funcionàvem de forma independent però integrada en un grup multinacional molt burocratitzat. Cada trimestre el nostre gerent tenía una reunió amb representants de la casa mare. Allà es feien anàlisis, molts segons ens explicava ell, i tot aquell procés feia que prendre decisions es convertís en una tasca molt feixuga, fins que vam començar a canviar les coses. Tots els treballadors érem conscients que ens calia renovar maquinària, però des de la central imposaven una sèrie de directrius, com per exemple a qui s’havien de comprar així com també uns màxims de pressupost. Qualsevol inversió que impliqués una mínima desviació d’aquelles normes necessitava passar, sí o sí, pel sedaç d’aquells buròcrates que vivien a més de mil quilòmetres de nosaltres.
Tot es remuntava a set anys enrere, en una conversa absurda durant un esmorzar, on es van desencadenar uns fets d’una importància cabdal.
—Hem de fer alguna cosa —vaig proposar—, per mirar de solucionar el tema de la fresadora. No pot ser que ens neguin constantment canviar-la, només perquè no la fabrica no-se-qui.
—Si, posem-hi remei! —va cridar la Carme—. Què us sembla si ens organitzem i fem una assemblea? Qui s’apunta?
Llavors les coses estaven complicades, feia poc que acabàvem de passar una crisi molt forta, i la gent no semblava estar per gaires revolucions. Malgrat el fort escepticisme inicial, aquella dona d’una empenta envejable va començar a organitzar-ho tot aquella mateixa tarda.
Dels cent cinquanta treballadors de la plantilla, al principi només deu ens hi vàrem comprometre. Durant aquells dos primers anys, el taller va viure una petita revolució, augmentant aquells pocs implicats en uns respectables cinquanta. Mentre no fèiem massa soroll, aquella repetició burocràtica de la central seguia dirigint amb mà de ferro. Però aquell curt període de temps va fer obrir els ulls al nostre gerent, que anava a les reunions amb una actitud ben diferent, encara que sempre en tornava amb la mateixa resposta. Els treballadors seguíem amb les nostres assemblees, però els canvis no arribaven tot i aconseguir atraure ja a quasi la meitat del personal. Van fer falta encara tres anys més per començar a doblegar el poder de la central. Ens havien promès renovar maquinària, és cert, per prometre que no quedés, però al final eren poques les inversions que es feien perquè deien que l’empresa necessitava ajustos. El grup potser sí, la nostra empresa tenia beneficis i un dia el Carles, el nostre gerent, ens va reunir a tots els treballadors.
—Sé perfectament els problemes que teniu amb la fresadora número 2 —va dir, segur de sí mateix—, sabeu que fins ara no he aconseguit el compromís de la central per comprar una nova màquina, però he fet molts números i us puc assegurar que amb els nostres beneficis, és possible.
Es va votar, i per majoria es va decidir tirar endavant amb la compra, encara que uns quants no van voler participar-hi creient que allò els podia perjudicar. Tot plegat va fer enfadar molt als de dalt de tot, que no van tardar ni un dia en destituir al Carles per posar al seu lloc a algú molt més pròxim a la seva forma de treballar. Se’ns va prohibir, fins i tot, poder fer aquelles reunions setmanals. Però les vam continuar fent. I ja no només lluitàvem per millorar les nostres condicions de treball, també ho fèiem per demanar que tornés el Carles, a qui consideràvem el nostre legítim gerent perquè havia decidit escoltar-nos. Ell ens havia donat la paraula, i amb ella, també el poder per intervenir en les decisions clau de l’empresa. Aquell home va estar quasi un any fora, però la nostra tossudesa i perseverança van aconseguir l’objectiu.
Ara ja feia un any que havia tornat, i no es pot negar que aquell va ser un dels moments més emotius que es van viure. Allò que havíem iniciat la Carme i jo tot just set anys enrere, patint fins i tot l’acomiadament d’alguns de nosaltres, havia aconseguit posar d’acord a la pràctica totalitat de la plantilla. Tots vam acabar remant en la mateixa direcció, lluitant pels mateixos drets, i passats aquests set anys tan intensos ara gaudíem d’un gran privilegi. Aquella empresa podia decidir lliurement, convertint-se així en model per la resta d’empreses d’aquell grup industrial.