Diu la historia que quan l’any arriba a la seva fi, tot és felicitat i ganes d’estar amb aquells qui estimes, però no és cert. No sempre va ser així.
Hi va haver un temps confús, ple d’ombres fosques ón els esperits d’aquells qui cavalcaven solitaris van declarar-se en revolta. Anaven pels carrers lluitant contra les llums, necessitaven romandre en la foscor més absoluta per imposar la seva llei, una llei que obligava a sotmetre a tots els éssers vius, i en especial als més petits, en un estat de tristor permanent, apagant per allà ón passaven tots els llums de les cases i els carrers, esborrant els somriures de les cares. La gent es mostrava confusa, no sabia què era el que estava passant. Com podia ser que aquella festa, de sobte, perdés tota l’esperança?
Per sort, a l’últim instant va aparèixer l’esperit d’un arbre caigut en combat, decidit a restablir l’ordre entre els humans. A mitja tarda del 24 de desembre, quan ja era ben fosc als carrers, aquell esperit es va presentar a totes les cases ón la canalla cantava, encara jove i plena d’il·lusió, desitjant que amb els seus càntics els esperits de les ombres fosques marxessin ben lluny per sempre. No va ser gens fàcil, però amb l’ajuda de l’esperit de l’arbre caigut ho van aconseguir, i com a recompensa a tot aquell esforç van rebre un bon munt de regals i llaminadures.
En aquell instant, les cares de tota aquella quitxalla, que tant havia sofert els últims dies, es van tenyir amb un enorme somriure de felicitat.