L’accident

L'accident

L’accident: Quin és el propòsit del text?

Aquest text, igual que El Manifest, està pensat com a part d’un llibre que estic preparant. L’accident ens explica un fet important en la vida del personatge. La versió final d’aquest text, seguint algunes recomanacions del taller de narrativa, pot patir alguns canvis. A continuació podeu llegir la versió sense modificar d’aquest text.


L’accident

Un amic els havia recomanat que anessin a veure una obra de teatre, que es representava al Paral·lel. La crítica deia que era una companyia amateur que actuava molt bé. El divendres al vespre van decidir fer cas d’aquell consell, i de pas distreure’s per mirar d’escampar la mala maror que hi havia entre ells dos. L’obra els va deixar molt satisfets i la van estar comentant, durant prop de mitja hora, amb alguns dels assistents a la sortida, fins que es cadascú va seguir cap a casa seva.

—Disculpa, m’he deixat la jaqueta —l’Esteve tornava enrere mentre es dirigia a la Júlia—, ves a buscar el cotxe i ens trobem aquí fora.

Camí de casa, per l’avinguda del Paral·lel en direcció a Plaça Espanya, va passar allò que semblava més difícil de tot. Últimament ells dos havien discutit força perquè, segons deia la Júlia, ell portava un tren de vida massa per damunt de les seves possibilitats. No hi ha dubte que era cert i durant l’últim any, en un parell d’ocasions, havia anat d’un pèl que no ho deixaven. Però aquella nit d’octubre tot va canviar. Ella conduïa amb decisió, tots els semàfors lluïen en verd i amb prou feines passaven uns minuts de mitjanit.

—Què ha passat? —preguntava ell, sense ser conscient dels fets— Nena, estàs bé? Cony de cinturó, no et descordaràs, no!

Va fer una ullada a la situació per veure com el seu cotxe estava molts metres desplaçat del carril per on circulaven. De fet havien doblat un semàfor de vianants, i al seu davant hi havia un cartell vermell d’una entitat asseguradora, encara lluminós a aquelles hores. Ironies del destí. Una segona observació li permetía veure un cotxe a l’altre costat, separat un bon grapat de metres del seu i amb el frontal completament destrossat.

—Quina olor més estranya, aquí dins. Júlia, estàs bé? Diga’m alguna cosa!

S’havien disparat els airbags del costat esquerra i, fins passada una bona estona, l’Esteve no es va adonar que la Júlia estava inconscient. Hi havia un munt de vidres escampats per damunt del quadre de comandaments.

—Dimonis, primer el cinturó… ara el mòbil que no vol sortir! Vols fer el favor! —cridava mentre burxava per entre les butxaques.

Abans no va aconseguir marcar tres números a la pantalla del seu smartphone, ja es podien escoltar les primeres sirenes acostant-se al lloc dels fets. Amb prou feines havien tardat cinc minuts en arribar-hi. Es va escoltar algú, cridant alguna cosa des de l’exterior del vehicle. A l’esquerra hi havia unes persones, vestides amb robes molt cridaneres de colors ataronjats, que s’acostaven decidides a intentar obrir la porta del costat esquerra. Calia treure, amb urgència, la noia d’aquella presó de ferros retorçats. A l’altre costat, un home amb la mateixa vestimenta llençava un seguit de preguntes mentre obria l’altra porta del cotxe.

—Si, si, estic bé —responia l’Esteve, força desorientat intentant sortir d’allà dins.

—Està segur? —insistia aquell home.

—Si, de debò. Només vull saber si la meva dona està bé.

—No pateixi, ara se l’emporten a l’hospital —li va comunicar un policia.

Després de fer-li algunes preguntes, aquell agent el va acompanyar a un taxi que el portaria fins a l’hospital on l’ambulància havia dut la noia. En arribar-hi, de seguida va començar a preguntar a tothom.

—Júlia Fortuny, algú sap on és? —preguntava a tothom que veia amb possibilitats de ser metge o infermera— Té el cabell pèl-roig. Per favor, algú em pot dir alguna cosa!

Finalment, una infermera va respondre a aquella desesperació.

—Si em fa el favor d’acompanyar-me —va dir aquella noia, mentre l’agafava del braç mirant de transmetre tanta confiança com li era possible—. El doctor de seguida sortirà.

«Ningú surt a donar la cara, per favor. Que surti algú!»

Es va estar un parell d’hores, anar repetint el mateix i donant voltes a la sala d’espera. Finalment un metge, alt com un sant pau, amb un rostre de faccions molt marcades i de veu greu i molt imponent, es va dirigir a ell.

—Vostè és l’Esteve Coll, l’acompanyant de la Júlia?

—Si, com està ella? Està bé, oi?

—Ha sofert lesions molt greus, té quatre costelles trencades i el pulmó esquerra perforat. L’hemorràgia era molt profunda, ho sento…

—No pot ser, ella no, per favor. Per què? Què he fet… per merèixer aquest càstig? Per què a mí! —va esclatar a plorar, tot buscant consol en la bata del metge.

Comparteix aquest article:
Novetats web AlexCastell.com
Informa't de les novetats

Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.