El Manifest: Quin és el propòsit del text?
Aquest text, igual que Sortint del teatre, està pensat com a part d’un llibre que estic preparant. El Manifest pretén expressar l’estat d’ànim d’un personatge concret, en un punt clau de la seva vida. La versió final d’aquest text, seguint algunes recomanacions del taller de narrativa, canviarà lleugerament. A continuació podeu llegir la versió sense modificar d’aquest text.
Manifest de l’Esteve Coll, escriptor
Dimarts 13 de desembre de 2016, 22:30 h
Em dic Esteve Coll, sóc un escriptor famosament fracassat que porta massa temps així, no puc ni tan sols assegurar si eren només unes setmanes o potser feia més temps de tot plegat.
En aquests moments, i a l’edat de 42 anys, em trobo en plenes facultats mentals però els problemes que m’han assetjat aquests últims tres anys no m’han deixat massa marge de maniobra. No em queda ni patrimoni ni idees per escriure noves històries que puguin ser de l’interès d’algú. Com a molt, unes quantes idees inconnexes que tinc guardades a l’ordinador i que intentaré deixar a disposició de qui li pugui interessar.
La veritat és que el calendari es torna confús. Si la vida fos com un programa informàtic aquest podia ser, sense cap mena de dubte, el moment ideal per pitjar la tecla ESC i reiniciar, sortir per tornar a entrar i continuar amb el que estava fent. Però el tema és que no la trobo per enlloc aquesta maleïda tecla, ja he esgotat totes les opcions per donar amb una solució i poder acabar amb els meus problemes, que s’amunteguen a la carpeta dels temes pendents.
Però avui, assegut a la terrassa del meu devaluat àtic de la Barceloneta tot contemplant la lluna plena de mitjans de desembre, m’he adonat que ja no em queda una altra sortida. Necessito morir per, tal vegada, tornar a néixer i tenir d’aquesta forma l’oportunitat de canviar les coses.
I ara m’imagino que us estareu preguntant com he arribat fins aquí, que voldreu o potser fins i tot necessitareu saber què o qui m’ha empès a prendre una decisió així de contundent, una decisió que dita d’aquesta forma tan directe sona molt “heavy”.
Jo ho he estat tot en la literatura, un escriptor de renom amb un seguit de best sellers que m’han aportat generoses quantitats de diners als meus comptes corrents, he viscut una vida de préstec absolutament fantàstica, he gaudit dels plaers de la fama i dels diners. El somni de qualsevol adolescent que idolatra ser com un actor o una actriu de Hollywood, sens dubte, però ara em trobo ofegat per un munt de deutes i la meva vida s’ha convertit en una enorme muntanya russa. Uns dies estic a dalt de tot, amb el cap que em bull d’idees fantàstiques i feina tinc a anotar-les totes perquè no s’escapin en la immensitat del temps, i en breus instants ja soc a baix de tot, mirant l’enorme pujada que novament tinc davant meu amb aquell mateix munt d’idees, absolutament inconnexes i sense la més mínima opció d’encaixar.
En aquest punt, i amb totes les factures per pagar, ja he venut pràcticament tot allò que podia vendre per seguir alimentant aquesta enorme maquinària trinxadora de somnis en què s’ha convertit el sistema financer aquesta última dècada. Fins i tot he hagut de vendre el meu preciós Testarossa vermell, l’última joia de la corona, el cotxe que vaig comprar de segona mà amb els ingressos de la meva primera novel·la, però d’això ja en fa prop de vint anys. Era com un tresor per mí i em va fer molt de mal veure’l marxar en mans d’algú altre, era una màquina fantàstica desitjada en la meva època d’estudiant que no vaig dubtar ni un instant en comprar-me’l, tan bon punt ho vaig poder fer. Ara tan sols em quedava aquest àtic, massa gran i car de mantenir situat en una zona de Barcelona que ja no tenia el mateix prestigi d’abans, no era difícil de vendre, però impossible de fer-ho a un preu raonable, perquè a sobre hi perdria un munt de diners. Per desplaçar-me tan sols disposo d’un humil Ibiza de segona, o fins i tot tercera mà. Qui ho sabia això? I de fet, a qui punyetes li importava…
Tot plegat és una bona merda, perquè sense diners al banc costa molt tirar endavant, i amb tants problemes com tinc al cap no hi ha motivació possible. Així és molt complicat treure una bona obra al mercat. Com a màxim puc aspirar a publicar unes poques historietes en alguna plataforma d’internet, una d’aquestes d’auto publicació que han proliferat últimament. Però analitzat fredament resulta que són pocs els qui llegeixen de dalt a baix una obra en aquests mitjans, perquè tampoc ens enganyem, al final no és el mateix llegir a la pantalla que fer-ho de la forma tradicional. Per llegir un bon llibre s’ha de fer amb un exemplar de paper, resulta molt més pràctic per al lector de debò. Però al cap i a la fi, en aquestes plataformes tampoc puc publicar-hi amb el meu nom, això em desprestigiaria encara més del que ja ho estic. I el que és pitjor, per publicar en aquests llocs primer haig de crear una història, fer-la interessant i escriure amb convicció, cosa que rares ocasions aconsegueixo. En definitiva, res m’ajuda per enlloc, al meu davant tinc un panorama força complicat i incert. I segueixo sense trobar la tecla màgica que aconsegueixi reiniciar aquesta situació, poder tornar a un punt on les coses vagin millor amb el coneixement de quins han estat els meus errors i poder-los rectificar.
Però la meva situació més immediata està plena de molts més matisos. Aquest últim mes de desembre s’ha tornat impossible per moments, per algun estrany motiu tinc la sensació que les festes nadalenques, aquest any, havien començat abans d’hora. Ja fa dies que veig els carrers i aparadors de tot arreu ben guarnits, i les últimes grans obres mestres de la humanitat com ara el Black Friday no fan més que agreujar aquesta situació.
Tot són imatges de gent amb cares de felicitat, somriures d’orella a orella mentre compren què sé jo quins productes, la televisió anava plena d’aquests anuncis. Colònies, nenes maques i paios amb cossos perfectament musculats i la barba justa per fer-se els interessants. Allà on miri hi veig algun detall que d’una forma o altra em diu “sigues feliç nano, que no costa tant”. Però jo no estic per gaires romanços, de fet no he tingut romanços des de fa massa temps. Per què m’hauria de comprar aquesta colònia, o aquest vestit? A qui pretenc enganyar?
Tot i que també haig de dir, encara que no ho sembli, que hi ha un contrapunt a tot això que em fa pensar en la meva teòrica situació límit. Jo sóc escriptor, és cert, però no he acabat d’entendre mai perquè sempre hi ha d’haver un punt oposat a tot, per què hi ha d’haver coses que tot i ser dolentes, segons l’òptica amb què es mirin, no ho son tant.
A la televisió les notícies no paren d’informar de les desgràcies del món, guerres, refugiats i tots els mals de la humanitat resumits en poc més de mitja hora, dos cops al dia sense importar quina emissora sintonitzis. I aquells fantàstics debats dels vespres en què tothom sembla saber quina és la solució a tots i cadascun dels problemes que assetgen a la humanitat. “Si tant en sabeu, què foteu aquí! Poseu-hi remei d’una punyetera vegada!” penso jo, humilment. I tot aquest reguitzell de mals generalitzats em fa sentir un xic més afortunat, és cert, em dona aire una estona: “nano, sempre hi ha algú que està pitjor” em dic sovint a mi mateix per tal de consolar-me. Però ja ho puc anar pensant, això, que les idees no venen amb la fluïdesa amb què ho feien. Ja us ho he dit abans, fa temps que estic així, sense idees consistents, mancat de tota motivació i apartat del món ja queden poques coses que dónin sentit a tot plegat.
La literatura m’ha donat grans moments, no ho puc negar. Fama, diners, amistats que em sortien de vés a saber on. En ocasions em feia un fart d’estrènyer les mans a gent desconeguda que semblava que em coneguessin de tota la vida. Què sabreu de mi, si amb prou feines coneixeu quatre coses que us han dit perquè l’autor ha escrit pensant en les seves pròpies experiències. Potser és això el que sabeu de mi?
Però la llum de la creativitat s’havia apagat feia massa temps, i en aquests instants l’única llum que tinc és la de personatges de ficció com Superman, a qui tan als còmics com al cinema han matat en més d’una ocasió per tornar-lo a la vida poc després, amb energies renovades. Això és fantàstic, si jo fos un dels meus personatges no ho dubtaria ni un sol instant, em matava per poder tornar, passat un temps, amb les piles ben carregades per una segona o tercera entrega d’alguna edició exitosa. No obstant, això planteja un nou problema. Si, un més; que jo sóc de carn i ossos i si em moro ja no puc tornar a la vida.
Potser una alternativa era com en un d’aquells fantàstics contes de nadal en els que Hollywood sempre hi ha posat tant d’interès, d’aquells que el protagonista se li apareix algun fantasma o esperit del passat i li mostra com de dolent ha estat, i finalment, en acabar aquell fantàstic viatge li dóna l’oportunitat de rectificar. Llavors aquell cabronàs integral finalment pot rectificar i tornar-se una persona brillant, amable amb tothom i la fortuna se li torna a posar a favor. No és una mala sortida per la meva situació, però un cop més això topa amb la realitat natural, aquesta mena de coses només passen als llibres o a les pelis de baix pressupost per omplir tardes de diumenge.
Ara mateix em sento al límit, amb les energies definitivament consumides, estic al llindar d’un precipici en un d’aquells penya-segats increïblement alts situats en una zona molt ventosa, la meva vida penja d’un fil i m’està agafant vertigen. De fet si en aquest instant hagués bufat tan sols una lleugera brisa, no dubteu ni un instant que m’hagués precipitat sense oposar la més mínima resistència, però semblava que el vent havia decidit parar. Sóc tant covard que no puc ni llençar-me al buit? Em serviran un combinat de pastilles que he aconseguit, no em pregunteu com, per anar-me’n amb calma. Però encara no he reunit el coratge suficient per emprendre aquest camí final.
Abans no s’esdevingui aquest fatal moment, necessito un últim instant de glòria, fa anys vaig gastar algun dels quinze minuts de glòria que predicava l’Andy Warhol, però crec que encara me’n queda algun. Finalment ha arribat el moment d’explicar amb pèls i senyals el per què la meva vida ha arribat en aquest carreró sense sortida.
Finalment, la veritat seria revelada.
S’acomiada d’aquest petit infern de tres anys, algú que ja ha cremat els últims cartutxos.
Esteve Coll Torres
Ex crac de la literatura
Comments