Del jove Ares diuen que tenia un caràcter molt difícil. Tant, que als vint anys ja no li quedava ningú amb qui no s’hagués barallat en algun moment. No tenia amics, ningú en volia saber res d’ell. Els seus pares els havia mort amb les seves pròpies mans, després d’una forta discussió. I per descomptat, amb aquell caràcter no podia tenir amants. Les joves de l’antiga Grècia fugien de la seva força excessiva. Potser el caràcter ja li venia donat pel seu nom. I és que per algun estrany motiu, els seus pares l’havien escollit com a culte al déu de la guerra. Com hi ha món que si haguessin conegut el seu propi destí, n’haurien escollit un altre per al seu fill.
Després de l’assassinat de Leònides i Xantipa, els pares d’Ares, el judici va ser difícil per la popularitat de les víctimes. Com a resultat de tanta maldat, Ares va rebre una sentència clara i contundent: es convertiria en unicorn. Però no un de qualsevol, sinó un de negre. I romandria així fins que trobés una noia que fos capaç de domesticar-lo.
Van passar molts anys, fins que un dia una joveneta que no havia tingut massa sort amb els homes, es va trobar amb ell.
Frine, que amb prou feines arribava als vint anys, atreta per la llegenda d’aquell unicorn de color negre, va decidir que sortiria a cercar-lo. Va haver de recórrer una llarga distància, salvar molts perills i creuar un munt de boscos, però finalment allà estava.
La noia vestia amb senzillesa. Tan sols portava una lleugera túnica blanca al voltant del seu cos d’aparença fràgil. En sentir la presència de la noia, l’animal s’hi va apropar amb tot de moviments salvatges i crits que podien foragitar a qualsevol. Però ella va quedar-se immòbil allà davant, i això va desconcertar a la bèstia, que es va anar calmant conforme percebia la gran bellesa d’aquell cos femení. Quan l’animal es va calmar del tot, Frine va descordar-se la cinta que aguantava la túnica, deixant-la caure suaument a terra. Poc a poc va anar descobrint-se el cos, quedant-se completament nua. Ares ja estava totalment encisat per la dolça feminitat de Frine, recuperant finalment aquell cos musculós del que tant havia gaudit abans.
Per sort, el càstig no havia estat excessiu. Malgrat els anys que havia passat en aquell cos d’animal, va tornar al cos d’home amb la mateixa edat que tenia abans del judici. Va renunciar completament a utilitzar aquella enorme ràbia que duia al seu interior, i van viure feliços per sempre.